Buff Epic Trail 2021

 

Copa del Món d'Ultra Trail- Modalitat Open.

68 km

5.000 desnivell positiu 

Temps: 12h 55 min

Poss. 57/200 gral

Seguim a l'any 2021, encara en pandèmia, però malgrat tot, sembla que algunes curses cancel·lades l'any passat van tornant a la vida. D'altres però, han desaparegut, i amb elles grans records i vivències que només som capaços d'arribar a entendre aquells que hem fet alguna "ultra".  

¿Recordeu aquella sensació d'estar corrent hores i hores, trobar-vos sols, seguint un sender o una cresta, en una immensitat impressionant i entrar en un èxtasi de felicitat? Estar de sobte corrent entre prats alpins, seguint el dibuix del camí fet per la resta de "ultreros" que marquen camí en les posicions principals? Sentar-vos a meitat de cursa, remullar el cap en un riarol, menjar, recuperar i dir-te a tu mateix, vinga va, tot el que ha costat venir fins aquí, com per plegar! doncs va, nem pas a pas... i fins al final.

El recorregut de la Buff Epic Trail m'ha fet recordar el motiu pel qual faig aquestes "curses". Es tracta d'un medi on ens podem expressar i on ens quedem bocabadats amb tot el que vivim durant aquelles hores màgiques, èpiques i titàniques de lluita amb un mateix, ja no per guanyar, sinó per arribar a meta.

Va va, que arranca, ¿esteu preparats?

 Divendres, 9 de juliol, deixo a la família a cals sogres (la Ruth, el Martí, la Valentina i el nou nascut Marc), un cop a lloc i fetes les gestions pertinents de despatx, puc marxar cap a Barruera. 

En unes 3 hores de cotxe arribo al destí... Són les 22:00h i està ple de furgos i autocaravanes. Trobo un lloc per intentar "mal passar la nit al cotxe amb el matalàs posat", i compto les hores per tal que soni l'alarma a les 5 am.

Dissabte 10 juliol: Em llevo, em cordo els 6 botons de la camisa amb la que correré, faig Café, plàtan, isotònic i cap a la línia de sortida... són les 6 am i surten primer els "pross que fan la modalitat copa del món són uns 50 corredors de diferents països", després a les 6:10 sortim la resta de participants que fem la modalitat open, cadascú amb la seva història, amb les seves aspiracions i amb els seus objectius.

Saludats amb en Isma i en Loren, la cursa comença, sortim de Barruera per un camí planer que ens portarà a Erill la Vall. Sembla que el ritme pel moment no es gaire alt. 

Al km 7,2 tenim el primer punt d'avituallament situat a la Collada del Basco, tot seguit enfilem al Port de la Gelada a un ritme acceptable. 

A mesura que anem fent camí i forts desnivells, la calor fa acte de presencia, i la falta de menjar (Entrepans sobretot, cocacola o café), fan que el meu cos no pugui anar al nivell desitjat, per mi és molt important anar menjant molt i variat, com ara entrepans, olives, formatge... Podríem dir que soc un Gurmet dels avituallaments. Es clar, els pros, no mengen gaire ni es paren molta estona... però aquesta és una altre història que aquí no ens interessa. Anem amb la camisa dels dissabtes i hem de causar sensació en aquesta Ultra.

Realment, la gent m'anima i escolto frases com: "ostras mira aquest va amb camisa?", tío, que auténtico con camisa, ole tus cojones", "m'agrada el teu look", va bé la camisa? Coño, este es Vasco, aupa joder!! "que crak, amb camisa"...

És una gran descoberta la camisa, no t'apreta, transpira i impedeix anar amb la samarreta mullada tota l'estona impregnada de suor. Amb la camisa, l'aire entra per tot arreu, pel que la ventilació és òptima! i si cal, dons ens descordarem algun botó durant la cursa. També, el factor públic afegeix un plus per animar la gent i retroalimentar-te amb els seus ànims.

Durant la cursa, en Loren, m'adelanta, ara porta un altre ritme i sembla que va un punt més prepat així que ja no el veuré fins al km 33, tot i que veureu que faig remuntada final. 

Passem per punts d'una bellesa espectacular, només aptes per aquells que poden permetre's una bona caminata d'hores! Realment, estic maravellat, sorprés i hiptnotitzat. La sensació és flotar en un paradís que molt poca gent pot apreciar, soc el "turista" que ha vingut a captar moments, a respirar un aire pur i a contemplar la immensitat de les valls que es perden als meus peus, mentre sortejo una cresta

Tinc tots els sentits activats però sobretot em quedo amb 2, amb l'olfacte oloro la gespa alpina i la roca. És una olor característica de cotes superiors als 2.000m.  i amb la vista, a mesura que vas pujant, es repeteix el mateix patró, desapareixen els arbres, comencen les verdes praderes i finalment, superior a 2.400 sorgeixen les crestes afilades que van dibuixant-se a mesura que vas avançant. Intento captar i visualitzar el màxim de paisatges, de moments i de cada pedra per tal de fer aquesta aventura una vivència inoblidable.

Al Km 33,5 arribo a Taull, Fet pols... fos. És la meitat de cursa, i aquí molts corredors decideixen abandonar per esgotament o per falta de "coco". Jo que ja em conec aquesta sensació, estic convençut que per molt fet pols que estigui, no em penso rendir. Això sí, em prenc el meu temps per reposar i agafar forces. Abandonaran en total uns 50 corredors de 200.

Menjo macarrons secs de l'avituallament (una porqueria), un entrepà que tenia de la base de vida, un recuperador i... ostres, que em dieu..., que a l'avituallament de meitat de cursa no teniu cocacola ni café? en Loren i altres corredors ho comenten... jo però, vaig ben equipat i ja me les se totes, porto la meva cartera amb diners, així que decideixo convidar al company Loren al Bar i fem unes cocacoles... En Loren va tirant... jo mentres, em trec les bambes, em poso Sixpro de nou per evitar fregadures, descanso y envio algun missatge a la família per fer "temps". (NOTA: Si aneu a la Canfranc flipareu, un any un militar em va servir ous ferrats al km 92 en plena nit! tota una experiència que mai oblidaré, o els Bikinis que em van fer a la Roures extrem també desde la organització).

Ja recuperat, entro en un dels Bars de Taüll per fer-me un Café, amb tota la indumentària, i dins el Bar, la gent una mica sorpresa em pregunta si he plegat, els hi dic que no que estic en "carrera" i que es un pit stop. Llàstima que no tinguin tapes preparades... 

Vaja pintes que porto... realment no estic per fer gaire patxoca amb les ulleres, gorro etc... però el postureo ja es lo de menys, ara el que conta és ser pràctic.

Amb el cafè i la coca-cola, sembla que he agafat bastanta energia. Trenco la barrera de meitat de cursa i començo a córrer en direcció a Boi Taull pel port de Rus... una pujada suau però molt sostinguda. Vaig a un ritme bastant bo, de la posició 71 que anava, ja he avançat al menys a 10 corredors en menys d'una hora. Amb alguna parada a darrera uns matolls faig una deposició bastant consistent, per sort, porto paper de wc i Sixpro, que va molt bé per després de fer "aigües majors" si estàs corrent, així no acabes escaldat.

A diferència de la primera part de cursa, que he estat conservador i molt lent a les pujades, en aquesta segona meitat, sembla que el cos comença a rutllar, notant que la vertent "ultrera" comença a activar-se. Les pujades les faig molt bé, i les faré així fins al final de cursa! perfectes!

Pel camí torno a atrapar a en Loren i el passo, faig equip amb la Japonesa que està competint "pel campionat del món d'ultra trail" i amb un corredor d'origen sud-americà que és  molt simpàtic i agradable que deu estar corrent pel seu país a la copa del Món (doncs no cal oblidar que estem fent una Ultra Trail que compartim amb els que opten a campió del món amb la seva selecció). També coincideixo amb una corredora Japonesa, que està també competint per la copa del Mòn.

Arribem al k, 50,3 Boi Taull (estació d'esquí). Com que se com son els avituallaments i malgrat estar en una Ultra Trail, directament m'en vaig cap al Bar de l'estació, Coca-cola i Café! De sobte Arriba en Loren, doncs va, el tornem a convidar.. i brindem junts.

Jo el deixo fer i surto disparat per encarar la resta de cims i crestes que ens queden, que serà la part més chula i tècnica de la cursa amb alguna grimpada.

La feina està ja feta, ara cal seguir gaudint del camí, de les crestes, del vent que m'acaricia el cos sota la camisa, de les pessigolles de la gespa alpina mentre anem menjant km.

Estem al km 55, i mentalment, per mi, la cursa ja ha acabat, perquè només queden 13 km... i fan baixada, així que per mi no conten mai (és un tema mental). Bé, ens posem en marxa, guardo els bastons i començo el descens, un descens a bon ritme, no podria dir que molt ràpid però si suficient per tal d'adelantar els últims corredors (agafo uns 5 corredors baixant, que estan ja sense energies per no haver guardat prèviament).

Finalment, amb la clamor de la gent, arribo a la meta de Barruera, enmig de forts aplaudiments, ànims i amb l'anècdota d'haver estat l'únic corredor que ha fet la ultra amb una camisa d'anar a collir la llenya dels dissabtes.

M'acomiado de tots vosaltres esperant poder compartir noves històries i racons.

Sixpro Team.

Si voleu adquirir el producte de Sixpro (anti llagues, anti fregadures) Cliqueu aquí

Els Estanys Amagats

Perfil tècnic:

Distància: 80 km
Desnivell +: 3.800.
Temps empleat: 13 hores.

Avui us presentem una travessa d'alta muntanya circular, enmarcada entre l'alta Cerdanya i la Vall de Madriu a Andorra que connecta aquestes valls amagades. Es tracta d'una ruta que d'entrada et dona molta llibertat degut al fet que pots escollir el lloc de sortida i pots afegir cims com ara la Tossa Plana, el Puigpedrós o antres cims, sumant el desnivell que vulguis. Està programanda a les ressenyes per fer-la en 5 dies, tot i que degut a que acostumo a fer llarga distància en  excursions, calculo fer-la inicialment en 14 hores aprox, tot i que al final seran 13 h a ritme tranqui i parades.

La meva elecció va ser  sortir desde Ordén, entitat pertanyent a Bellver de Cerdanya amb 10 habitatnts censats i situat a uns 1.500 m de desnivell.

La intenció és no pendre masses riscos degut a que faig aquesta excursió en plan free solo i per tant, no faré cims, sinó que em limitaré a gaudir dels senders d'alta muntanya de la ruta, tot sabent que el perill no serà la muntanya sino les temperatures del migdia i la manca d'aigua els últims 18km.

Ja són les 00:30 h de la nit, la lluna és plena així que si falla el frontal, no tindrem problemes en seguir el recorregut. Tot està tranquil, la nit és jove i els sorolls del bosc amenitzen la vetllada amb grills, mussols i grans animals movent-se lentament entre els matolls. Aquests primers km són màgics realment. Pel que fa a pobles, passo pel "Til·ler" i "Éllar", unes poblacions amb molt d'encant. Seguidament, enfilem cap a Merganges (Km 8), que és "la última frontera". A partir d'aquest punt, la cosa agafa força i el terreny no deixarà d'enfilar-se fins als 2.250 metres. L'ascensió es fa força bé per sender ben senyalitzat, passem pel refugi de Malniu, ple de cotxes i pel llac de Meranges i segueixo ascendint sense aturar-me, estic sol...

El paissatge de l'alta cerdanya, tot i ser de nit es pot apreciar amb la lluna plena i amb el potent frontal, ja estic a les faldes del Puigpedrós,  Bony del Manyer, Roc de Llicà, Tosseta de l'Esquella, Pic d'encorgs,  pic de la portella (aquí hi ha feina a fer per un altre dia). Pel camí vaig trobant un munt de llacs.

Arribo al Refugi de l'Illa (Andorra)  menjo una mica i agafo aigua per seguir direcció a la Vall de Madriu, una de les zones més maques del recorregut. La gespa del terra, els rius i les pedres sembla que les hagin posat de forma capritxosa per semblar que estàs al jardí de les delícies! Quin paradís!! Segueixo per andorra fins a donar la volta al Estany Amagat de la Nou, on em trobo a uns excursionistes acampats en un indret de compte de fades. Ja ha sortit el sol fa una estoneta, tot i que gràcies a les muntanyes encara estic a l'ombra.

Passat l'estany, toca fer la última pujada forta per tornar de nou a la Cerdanya i aquí les vistes són impresionants, amb el pic del Perafita i el Pic del Sirvent a esquerra i dreta. Ara toca baixar, així que xino xano començo el descens fins al Refugi dels Estanys de la Pera, on em demano un entrepà de fuet, cocacola i aquarius per agafar forces i recuperar, doncs ara toca començar la última part de l'excursió amb temperatures que cada cop s'aniran enfilant més.

Descobreixo una de les parts més maques de la cerdanya, i es la baixada pel riu del molí, rodejat de boscos i gespa natural! Un lloc espectacular, que es pot arribar en cotxe direcció a la caseta forestal de la font de les polinyeres per la pista d'Aranser a les Polinyeres o pista de Lles a les polinyeres (no se quina és la que es pot pujar en cotxe).

El següent punt important és el refugi cap de rec, on em refaig de la forta calor, i recupero energies amb un entrepà de botifarra. Ja només queden 19 km per acabar, però es converteixen en els km infernals, fa molta calor pero segueixo! Per sort, puc anar trobant algún punt d'aigua no sense posar-hi a la cantimplora una pastilla potabilitzadora.

Arribo a Vilella i enfilo un caminet que fa baixada direcció a la vall de la llosa, a un punt de bany espectacular del molí al riu de la llosa (punt per on passa el camí dels bons homes). La cosa ja està a tocar, vaig descomptant els km i el poc desnivell que queda! Reservo moltes energies i redueixo esforços per la calor!

Finalment, arribada al cotxe, sense aigua i amb molta calor però sencer gràcies a la gestió de l'energia! Una ruta molt recomanable.


Estanys Amagats que es poden veure durant el recorregut:

estany de Malniu estany de Mal
* estany Sec
* estanyol de Tartarés
* llac de l'Orri
* estanys de la Muga
* estany gran de Setut
* bassons de Setut
* bassa de Comabella
* estanys de la Pera
* estanys de la Colilla
* estanys del Perafita
* estany de la Nou
* estany de Serramitjana
* Estanyons
* basses de Setut
* estany Forcat
* estany de Bova
* estany de l'Illa
* estanyons de Vallcivera
* estanys de Montmalùs
* estany de Calmcolomer
* estany dels Minyons
* estany Llarg
* llacs d'Engorgs

Ascensión al Teide

Ascensión Pico Teide 3.718m

Salida: Playa Jardín (Puerto de la Cruz)

Distancia total: 63km (ida y vuelta)

Desnivel positivo: 3.900m

Tiempo empleado: 12h (7:30h subida/4:30 de bajada)

 Dificultad: Muy Fácil.

  

Se trata de una ruta muy poco transitada que se caracteriza por el doble reto de coronar el Pico Teide de 3.718m, considerado uno de los volcanes más altos y potencialmente más peligrosos del planeta y de hacerlo no desde su base como se hace de forma comercial, sino de hacerlo de una sola tirada desde la playa, porteando todo el peso del alimento y los litros de agua necesarios (mínimo 3) sin ayudas externas y en un viaje de ida y vuelta espectacular.

También se puede subir desde playa socorro, pero yo he optado por un camino distinto.

La excursión se puede dividir en cinco segmentos:

1.      El primero que es quizá el más farragoso que consiste en atravesar pueblos y zonas urbanas (8 km)

2.      Ascender por el anillo forestal en el que se encuentra el linde entre el mar de nubes que separa “la civilización” de la zona de desierto volcánico que caracteriza el clima del Teide (km 8 a 17).

3.      Atravesar un desierto hasta llegar a la base del Teide (km 17 a 27)

4.      Ascender la famosa rambleta, donde ya se empieza a ganar altitud, pasando por el refugio Altavista (km 17 a 30)

5.      La última subida que da acceso a la cima y de la cual se precisa un permiso especial para acceder si no lo haces de las 8 de la noche a las 8 de la mañana (km 30 a 31) : Link para pedir el permiso:

https://www.reservasparquesnacionales.es/real/ParquesNac/usu/html/detalle-actividad-oapn.aspx?cen=2&act=1

Empezamos la ruta desde Playa Jardín a las 23:30 con 3 litros de agua, la idea es salir despacio e ir racionando al máximo el agua ya que según las reseñas de internet, no hay agua  en toda la travesía (veremos que no es cierto).

Los primeros km se hacen algo pesados pues hay que cruzar la civilización en dirección a los Realejos, pero una vez superado este escollo, entramos ya en materia entrando por el barranco de la calera para encarar la rambla de la orotava (la primera subidita que nos conducirá hasta cota 900 donde se ubican multitud de fincas y huertos particulares preciosos.

De noche hay bastantes perros ladrando, pero me los encontré todos atados. (no está de más llevar un palo por si las moscas).

Pasada esta zona de fincas, entramos en zona salvaje. Aquí, vamos a encontrar un punto de agua que es el KM 12 aprox (km 13-14 del track de wikiloc) cota 1.192 aprox, situado en un área recreativa (junto a unos merenderos). El Agua no está tratada, pero yo bebí (de bajada) por necesidad y sigo vivo.

Seguimos ascendiendo de forma considerable entre la masa forestal y llegamos a la mitad de cota: 1.858 donde llevamos bebidos casi un litro de agua (vamos bien). Tomo un pequeño descanso y retomo la marcha hasta llegar a la capilla de la fortaleza. Un punto que separa “la vida” de la parte caliente y seca que caracteriza el clima volcánico del Teide.

Aquí la subida se hace algo pesada, ya no hay árboles y todo está seco, parece que estemos en otro planeta. Senderos de arena, piedra pómez, plantas secas y apenas alguna luz de ojos brillantes espiando nuestros pasos.

Pasado el largo tramo de desierto, nos encontramos a 2.470m y el paisaje vuelve a cambiar, ahora la sombra nocturna del Teide la tenemos a nuestros pies, las estrellas fugaces se suceden una tras de otra y avanzamos decididos por un tramo de pista forestal que va haciendo S.

A partir de cota 2.700 vamos a ver la Montaña Blanca y los Huevos del Teide.

Estamos ya próximos a entrar ya en lo que es la base del Teide subiendo por el sendero conocido como la Rambleta, que nos da acceso al Refugio de Altavista a cota 3.260 aprox.

Son las 6:15 de la mañana, así que como voy bien de tiempo, me permito descansar un rato. Hago revisión de Agua y todavía me queda medio litro (suficiente para subir pero insuficiente para llegar entero de vuelta a Playa Jardín.

Por suerte accedo al Refugio donde hay unas máquinas expendedoras de refrescos y Agua (3 euros medio litro de agua). Adquiero 2 botellas de agua y me las guardo para la bajada).

De fuerzas voy bastante bien, aunque noto que la mente se va enublando, mientras converso con los guardas, me doy cuenta que me cuesta pensar las palabras que digo, pero es normal.

Una vez descansado, retomo la marcha y cruzo el Mirador de la Fortaleza, cota 3.555 (punto donde a partir de las 8:00 am no se puede acceder si no tienes un permiso).

Todavía es de noche y no hay nadie, solo se divisan luces de frontales que suben desde la base y también en la cima se divisan ya algunas luces de frontales.

Aquí la altitud me empieza a pasar factura, me noto bastante mareado, así que  por seguridad he de progresar haciendo uso de las manos para evitar sustos. También las fumarolas de Azufre del volcán me molestan, pero sigo subiendo por el sendero Telesforo Bravo y Cima!

La cima del Volcán es espectacular, las fumarolas blancas se suceden en el cráter y hace una temperatura agradable (eso si con olor a huevos podridos).

Son las 7:25 y sale el sol entre el inmenso mar de nubes, todo un espectáculo. Apenas salen los primeros rayos de sol mi instinto de supervivencia me hace descender pues ahora hay que perder casi -4.000m y cruzar desiertos a plena luz del día con apenas un litro de agua.

La bajada la hago sin prisa pero sin pausa, los primeros 1.000m de descenso se me hacen muy llevaderos y rápidos. Son las 9:30 y es momento de pasar la zona de desierto. Ya a esta hora hace un calor espantoso así que decido poner una marcha más hasta llegar a la zona del mar de nubes (cota 1.500) donde el clima es muy agradable.

Los últimos km de regreso se hacen muy largos y sin gota de agua pero finalmente llegamos a Playa Jardín!!! 

RONDA DELS CIMS 2017

Ronda dels Cims.

Distància: 170km.

Desnivell +: 13.500

Temps: 40h 33min

1.- LA PRÈVIA:

Per aquells que no la coneixeu, la Ronda dels Cims és segons diuen una de les ultra-trails més dures del món amb els seus 170km i 13.500m+ que dóna la volta completa a Andorra a través d’unes muntanyes que fan que els teus sentits estiguin alerta a cada moment.

Ja l’any 2015 vaig tastar la fúria de la ronda i vaig pagar la novatada plegant a Margineda per falta de ganes.

L’any 2016 va néixer la Valentina i vaig preferir dedicar-li les meves energies. També en aquest any és quan vaig ser operat d’una hernia inguinal al mes de novembre. Tot i així vaig decidir apuntar-me a l’edició 2017 de la Ronda dels Cims amb la incertesa de saber si arribaria a temps per afrontar aquesta aventura.

2.- EL DIA DE LA VERITAT: COMENÇA LA RONDA.

Arribem a Andorra amb els deures a mig fer, la forma física no és la ideal, però de coco, mai havia estat tant fort.

La consigna d’inici era clara: Començar amb el meu company Eric Ortiz molt lents, menjar i beure molt bé i arribar a Margineda frescos (personalment la meva consigna interna era tira, tira tira i no pleguis per res, segueix fins al final).

KM 0: Tret de sortida a Ordino, divendres 7:00 am: Avancem lentament, ens col·loquem en la posició 100 i al cap d’uns km comencem la primera pujada forta en direcció a la collada de Ferreroles.  Anem ascendint per la verda foresta a ritme suau al temps que la cursa ens va posant on ens toca avançant algunes  posicions.

Un cop dalt, (alt 2.600) toca fer la primera baixada fins a arribar al primer avituallament “Sorteny” on entrem en la posició 69 molt frescos, tot i que decidim parar 20 minuts per a repostar.

KM 32: Seguim avançant per paratges preciosos, assolim la portella de rialp amb facilitat i arribem al avituallament d’arcalís en la posició 70. Tots els que hem adelantat corrents, s’aturen només 5 minuts i segueixen mentre que nosaltres parem els 20 minuts de rigor per agafar energies (no tenim pressa excessiva encara).

Un cop sortim de l’avituallament comencem a pujar i pujar adelantant a un grup de 8 corredors, seguim fins a assolir el clot del cavall i un cop adalt baixem cap a plà de l’estany arribant en la posició 65. En aquest punt fem una bona parada abans d’iniciar una de les etapes més dures: L’ascensió al Comapedrosa (el cim més alt d’andorra amb els seus 2943m d’altitud). Aquí la pujada es fa llarga i pesada doncs no hi ha camí, tot són blocs de pedra.

Un cop amunt, melodia de gaita de rigor i emprenem l’empinada baixada cap als llacs i al tram on encara hi havia neu! Decidim apretar una miqueta en el tram de neu per guanyar segons.

KM 47: Arribem al refugi de comapedrosa en la posició 59 sent les 18:19 hores, destansem una estona i sortim a bon ritme, fet que comporta que cada cop em vagi distanciant una mica del meu company Eric amb qui fins ara havia compartit Ronda. Decideixo anar al meu ritme fins al Refugi del Coll de la Botella i allà ens retrobarem.

Estem al KM 61 i estic amb molta energia! Ara l’objectiu és arribar a Margineda el més fresc possible però sense despistar-se ja que vull arribar abans de mitja nit.

Ja se que ens espera el tram més psicològic de la Ronda: El bony de la pica tot i que abans  comencem a pujar el Bony i al control d’adalt km 67 em posiciono el 44! Sembla que al refugi ha plegat bastanta gent ja. Un cop dalt, toca la forta baixada que acumula més de 1.000 de desnivell negatiu en molt pocs km.

KM 73: Són les 23:21 i arribo a Margineda,  ja hem fet 7.000m+ de desnivell. Arribo en la posició 45. Menjo i vec tot el que puc, potitos de bebé, pabo natural, caldo, olives, fruita i en definitiva tot el que veuen els meus ulls (m’han de frenar per no esgotar existències).

Ja preparat per tornar a marxar arriba  l’Eric a Margineda, intento enredar-lo per seguir però em diu que no està convençut.  Aquí la Ronda guanya el primer asalt deixant-me sòl. El que la Ronda no sap és que haurà de guanyar més assalts per fer-me plegar perqué no penso abandonar.

Porto 17h corrents, surto de Margineda en la posició 38 i només sortir ja veig els primers zombis arrosegant-se en la nit, jo vaig fent al meu ritme! Sé que la següent pujada a Cortals no serà un joc de nens, passo calor i  l’aigua escaseja, però el meu ritme m’anima a seguir retallant metres.

KM 87: Són les 3 del matí! Arribo al refu de Coma Bella en la Posició 32!  El paisatge és desolador, gent dormint en camilles, un françes potant, un altre fet pols a punt de plegar...

 Jo vaig a la meva, menjo i bec tot el que puc i segueixo el me camí tot sol. La nit és la meva companya i estic sol sense ningú, només la naturalesa i l’essència del que m’envolta.

 Ara la pujada és fa molt empinada fins a assolir Naturlandia! Un cop allà la feina dura està feta i només cal deixar-se portar per una pista forestal. De sobte em trobo amb un control sorpresa, I quina sorpresa que m’ofereixen botifarra a la brasa! L’accepto de bon grat, menjo el que puc i segueixo fins a assolir amb contundència el Pic Negre! Ja és de dia i fa una mica de vent, però de moment segueixo en màniga curta!

KM 105: Són les 7:50 i arribo al Refugi de Claror en la posició 26! Sembla que la Ronda ha fet la seva feina i ha anat estocant corredors tota la nit.

En aquest refu, menjo bé i m’estiro a tancar els ulls 2 minuts de rellotge (una jugada mestre). Surto del refugi amb les piles carregades.

Arribo a Collada maiana coincidint amb un Finlandés i un Català! Fa molt de vent, gairebé sortim volant! Però seguim en direcció al Refugi de l’Illa situat en un punt elevat!

Arribo al refugi de l’Illa amb una mica de molèsties a la planta del peu però de moment puc seguir corrent! Ara entrem en el segon punt culminant de la ronda! Arribar frescos al Pas de la casa.

KM 130: Comença a ploure i se’m trenca un pal, però segueixo i arribo al Pas de la Casa a les 13:57 entrant el 22! Aquí trobo a tot l’equip, l’Eric, el Miguel Angel, el Betho i la Mònica (la Jefa de Sala Giol). Em  cuiden i em mimen com si fos una estrella del Rockl! Descanso una mica i no em paro gaire estona doncs ha començat a tronar i em fa por no la tempesta sinó que parin la cursa i em quedi sense Ronda.

Reprenc la marxa, plou a bots i barrals, estic empapat de dalt a baix i els llamps fan acte de presencia a la vall, però comparat amb Canfranc això no és res, els llamps estan en els núvols i no cauen pels voltants, així que no passo més por de la necessària.

Ara vaig a un ritme elevat, com abans passi aquest calvari millor. En un moment de calma, aprofito per canviar-me, em poso la tèrmica i també uns pantalons impermeables! Sé que la pujada al pas de les Vaques (alt 2.500) serà Rock&Roll pur! Un cop vestit com cal de dal a baix, recupero una mica de calor però no gaire! De cop comença a caure pedra i a ploure (torno a estar xop). Hem vingut a això! La Ronda envesteix amb tota la seva fúria, però avanço a ritme ràpid com puc.

Al Pas de les Vaques, les sensacions vitals són extremes, corro com el dimoni! Estic xop i tinc les mans molt fredes (tot i que sé que no les perdré perquè la temperatura no es sota zero.

Aquest episodi de tempesta potser m’ha fet guanyar temps i tot! Així que em permeto el luxe de baixar els darrers m cap al punt de control d’Inclès amb relativa calma!

KM 142, Incles, arribo el 21. Són les 17:00! Per mi la cursa ja està feta! Menjo, bec i segueixo cap a la cresta cabana sorda! Em queda un bona pujada encara i la faig al ritme que em permet anar amb un sol bastó! La ma que em sobre la poso a l’altre cama per fer força!

Un cop a la cresta toca baixar cap al refu Coms de Jan on em trobo per sorpresa amb un vell : amic, en Xavi Ros qui m’intenta reparar el bastó però als pocs km torna a fer fallida!

KM 150, Refu coms de Jan, posició 19 i són les 19:28. Aquí paro poquet perquè ja tinc la mosca darrera de la orella i no m’agradaria agafar una segona nit!

Avanço amb el bastó com puc fins a assolir la collada de meners! Un cop dalt, la vista és espectacular! Veig com el dia va marxant i la temuda segona nit va fent acte de presencia, mentre les primeres al·lucinacions per la falta de son apareixen: Un animal que s’amaga, una persona sota unes fulles... En total tinc 2 al·lucinacions, però sé que només són producte del cansament.

Km 158 Sorteny: pos 19, són les 21:48 de la nit, intento estar-mi 20 minuts menjant! Ara m’espera una baixada que conec bé i que és fa molt pesada! Començo baixant a ritme lent però quan veig que la segona classificada (japonesa) m’adelanta, de sobte em començo a animar i la torno a passar! Ara ja el meu ritme no baixarà de 5:00 fins a arribar a Ordino!

KM 170: Pel que sembla havia guardat masses energies i em quedava gastar el darrer cartutxo així que apreto bé i arribo a Ordino finalment en 40 hores 33 minuts! Acabant el 19é! I completant l’objectiu de l’any 2017: Acabar la Ronda dels Cims.

Moltes gràcies a tots pel vostre suport! I els que no heu pogut aconseguir-ho! Tranquils que l’any vinent teniu ronda per per donar i vendre.

Ultra Trail i recpueració Hernia Inguinal

Previ a la Operació:

Cap a començaments de setembre de 2016 vaig començar a notar un bulto en la part inguinal esquerre fet que em va preocupar notablement doncs les molèsties eren importants cada cop que m'incorporava del llit, no obstant mentre corria no sentia cap tipus de dolor.

Va arribar el dia de la consulta i el metge ho va tenir clar amb només tocar la zona! tenia una hernia inguinal i la única solució era operar així que em programen operació pel 24 de Novembre. Jo no ho tenia gaire clar així que vaig demanar fer una eco i alguna prova extra per estar segurs! Allà estava una petita hernia de tamany molt petit. Podia decidir esperar o operar-me ja! Donat que el calendari apreta i que el 2017 tenia pensat tornar a "la Ronda dels Cims", vaig optar per operar-me pel sistema de laparoscòpia que consisteix en ser operat per un aparell robótic que fa 3 incissions a la panxa i t'operen per dins sense obrir-te en canal. Cal dir que aquest típus d'opració está pensat per esportistes d'alt rendiment que volen recuperar-se abans (3 a 4 setmanes)

Dies abans de la operació vaig fer alguna sortideta sense gaire complicació fent algunes sortidetes abans de la operació a mode de comiat i per intentar passar les 3 setmanes més llargues de la meva vida sense poder fer exercici.

El dia de la Operació: 24 de Novembre de 2016:

En un símil es podria dir que em vaig desvirgar doncs mai m'havien operat abans! Seguim el protocol mèdic reglamentari sense menjar ni beure res. Arriba el moment, em baixen a sala de quiròfan, fa fresqueta i el personal sanitari sembla estar de bon humor, es respira bon rollo.

Doncs som'hi, el anestesista em cloca una mascareta, respiro 3 cops i m'adormo. Després com si no hagués passat res em desperto ja operat. No sento res, però a mesura que em vaig despertant vaig notant com tiba tot, per dins i per fora de la panxa, no puc ni moure'm del dolor.

Passo nit al hospital i em donen l'alta per anar a casa (cal dir que la tornada s'em va fer un infern, cada pas cada moviment era un suplici).

La recuperació Setmana 1:

La primera setmana és la setmana del dolor, la tortura màxima, tot tira tot molesta i si ets prim encara més doncs en la operació t'inflen la panxa amb un gas per tal que puguin operar bé, així que encara vas una mica inflat la primera setmana.

La recuperació Setmana 2:

Pasada la primera setmana intento fer les primeres passes caminant, molesta però vaig aguantant. la idea és anar acostumant al cos novament a caminar, però cal donar-se paciencia i no flipar-se gaire.

A finals de la segona setmana faig una caminada per collserola de 5km acabant rebentat però amb bones sensacions.

La recuperació Setmana 3:

Just el dia que faig 3 setmanes i 2 dies, no aguanto més i surto a còrrer per primer cop a ritme Ultra 5:30min/km, 6:30 min km fent 7km amb uns 100m de desnivell + amb molt bones sensacions i sense cap mena de dolor!

Primer test superat tot i que amb agulletes a les cames de no tenir les cames acostumades!

Ara a esperar 1 dia de descans per tornar a entrenar aquest cop sense tants km i amb més desnivell per fer músculatura a les cames.

Marató St. Mateu X trail 2015 (Premià de Dalt)

Distància: 38km

Desnivell:  + 1.500

Temps: 3h i 38 minuts ritme 5,30min/hm

Posició: 6e de la General

Avui tocava un canvi de xip, una mica saturat de tantes ultra-trails llargues i lentes vaig acceptar el repte de participar en aquesta marató que té lloc en plena Serralada Marina. Degut al mal temps i a l’estat impracticable d’algunes trialeres, és va decidir acurtar la distància a 38 km.

El dia previ no estava gaire segur d’anar, però ja que anava convidat i que a més tenia un dinar amb uns clients a Arenys, vaig decidir anar a passar el matí.

Començem:

7 del matí, hora oficial de sortida i pocs corredors a la plaça. Mentre acaben de muntar amb retard l’arc de sortida, aprofito per fer unes quantes series i així escalfar el cos abans de la sortida, doncs la setmana prèvia no he pogut sortir a entrenar ni un dia.

Tret de sortida, em posiciono a pocs metres dels que sé que guanyaran aquesta cursa però sense pasar-me de voltes! Els primers km són pujada i es fan corrent sense caminar, ningú dels de davant vol fer-ho així que he d’aguantar una bona estona i per fi la baixada!

Enguany els corriols mullats m’ajuden a no relliscar i  vaig més ràpid, segueixo l’estela de tres corredors, anem 5,6,7 i 8 respectivament, a les pujades m’adelanten degut a què no estic gaire entrenat, però a les rectes i baixades aprofito la gravetat per agafar més velocitat i adelantar a tothom.

Arribem al primer avituallament, només hi ha aigua però no passa res, aquest any porto barretes i gels del Training de Sabadell que entren molt bé. Gairebé sense parar, agafo un got d’aigua i segueixo corrent, sembla que les cames comencen a despertar al cap de 15 km, així que vaig teixint l’estratègia d’atac.

Cap al km 20 just els darrers 5 metres d’una forta pujada decideixo apretar fort, així que començo a córrer per ja arribar accelerat per encarar la baixada, corriol a corriol vaig saltant per les pedres, sembla que voli, feia temps que no recordava aquesta sensació de llibertat i a l’hora de risc, no em dona temps de mirar el crono ni esquivar les branques que em vaig menjant literaltment amb la boca.

Cap al km 27 sento com les rampes volen fer acte de presencia, així que he de pendre un sobre de sodi amb magnesi, aigua i a seguir. Els últims km cap a Premià se’m fan llargs, com de costum i tinc por de perdre’m, pel que procuro parar la màxima atenció a cada cruïlla.

Finalment arribo a Premià en 6ª posició de la General amb unes 3h 38 minuts.

Content d’haber-me retrobat amb els meus orígens, la velocitat i les distàncies curtes. Poc a poc començo a agafar velocitat.

Felicitar a la organització per aquesta cursa i per haver-me convitat! La bossa del corredor magnífica i els avituallaments molt millor que els de l’any passat. ;) També agrair als Sala Giol per les seves pomades i a tot l’equip Training Trail Team.

Donar Ànims al Biel i a l'Eric! que se'ls troba a faltar! esperem que és recuperin aviat de les seves lesions i recordeu! Entrenar està bé, però quan no pots, més val no forçar-se! per un dia o una setmana no ens ve d'aquí.

Ultra Trail Barcelona 2015

Dist. 100km

Desnivell: +4.500

Temps: 12:00hores

Posició: 9 Gral/4t Senior.

La UTBCN és una prova d’ultraresistència que surt desde Begues passant pels punts més emblemàtics del Garraf.

Enguany el nivell tècnic dels corredors era molt alt i això es va notar des del minut 0 fins al final. Abans del tret de sortida, ens reunim el Miquel, Sergi, l’Êric, el Nergal Máquina, en Biel, l’Enric i Sala Giol per comentar la jugada.

Tret de sortida i tant l’Èric com un servidor començem junts els primers 6km al costat dels grans!

Els primers 20 Km són practicament tot senders així que es fa molt divertit, coincidim am l’Enric, una bona estona, el camí és ple de pedres i hem de parar atenció a cada pas. Tot just abans d’agafar la baixada cap a la platja del Garraf, seguint als del davant ens perdem, no ho veig clar així que trec el meu GPS i els hi dic que no anem bé, però els 3 que tenia davant no em fan cas i segueixen, jo faig mitja volta i retrobo el camí correcte pel que perdo 4 minuts, temps suficient per a que en Terry Conway m’adelanti! Abans de baixar, em trobo amb un company que tira molt fort a les rectes, però jo el passo a les pujades i als trams tècnics on aprofito per pujar el ritme.

Al poble de Garraf em trobo amb el Joan Pera i la Carme! Menjo ràpid i segueixo el trajecte cometent l’error de no omplir el 2n bidó de reserva!

Ara em tocarà patir de valent, doncs per tal d'assolir l’ermita de la Trinitat hauré de barallar-me amb llargs camins plans!!! Aquí perdo una mica de pistonada i decideixo afluixar i dosificar l’energia pel final, deixo que m’adelantin corredors que després ja tindria oportunitat d’adelantar. Entre tant, just abans de la darrera pujada em quedo sense aigua estic fos i sec! Miraculosament em trobo amb en Joan i l’Enric que malauradament ha de plegar per problemes, així que m’ofereix la seva aigua i un xarrup d’alguna cosa dolça que em fa tirar metrus.

Al KM 46 arribo al costat de la Laia (guanyadora femenina de la UTBCN) però marxa aviat mentre jo menjo el meu entrepà de pernil de pata negra que tenia reservat! Afago forçes i marxo! Al poc de 6km enxampo a la Laia i a un altre corredor, els deixo enrera i segueixo el meu camí fins a l’últim avituallament abans d’entrar a Begues.

Un cop a Begues (KM 69) menjo un plat d’arrós i descanso una miqueta pels darrers 30KM (els més durs de la cursa). Estic sol i no tinc a ningú al darrera així que intento relaxar-me! Hi ha una cosa que no va bé! La panxa s’em remou, em fa mal quan corro però no deixo de tirar endevant!

En un tram planto un indio i em sento molt millor!!!  Començo l’ascensió per la zona cremada amb calma perqué el  sol apreta de valent. Aquí hi ha un altre problema, la tibia esquerra em comença a molestar a les baixades, la tinc molt carregada, però ja no puc parar!

Al Km 83 Arribo a Torrelles de Llobregat on em trobo assegut a una cadira al corredor que tenia al davant!!! Jo recargo els bidons, afago un platan i el segueixo just al darrera, anem junts un parell de km fins que em decideixo atacar fort a les pujades (sobretot la primera després de l’avituallament on ens fan pujar fins a la torre de vigilància contra incendis) allà ja l’he perdut de vista!

Aquí recordo que l’any passat vaig compartir camí amb en David Guitart i com comentavem quan ens posavem a caminar i quan a còrrer! Aquesta vegada em va tocar fer-ho tot sol.

Arribo al KM 94 (Mare de deu de Bruguers) aquí em trobo amb en Roger Viñas que sembla que va fos!  Omplo bidons d’aigua, menjo unes barretes i segueixo amunt! La última pujada! S’em fa amena, però la baixada s’em fa molt dura, em fa mal el peu i vaig tocat però se que ho tinc per la mà, no veig a ningú al darrera així que em permeto anar a un ritme suau!

Añadir leyenda

Finalment just a les 7:00 de la tarda entro emotivament a meta amb un temps de 12 hores!

Agraïr el suport dels Sala Giol! De la Ruth, dels Pares del Miquel i felicitar a tot l’equip pel carrerón marcat!

ULTRA TRAIL MUNTANYES COSTA DAURADA 2015

Temps: 11h 27 minuts

Distància: 90KM

Desnivell: 4.500m+

Poss: 3 Gral.

Eren les 9 del matí i a Prades la boira envaïa el poble mentre els vilatans estaven a punt per gaudir de la jornada.  Les campanes repicaven indicant l’inici d’un gran repte com és la Copa Catalana de Ultraresistència de la FEEC. La idea era competir per equips amb el Vilanoví Èric Ortiz, un repte que volíem assolir plegats per recordar vells temps.

La sortida, a diferencia de l’any anterior es fa amb certa tranquil·litat mentre l’Èric i jo ens anem situant, la velocitat va pujant mentre, ell  xerra com si res de temes superflus. Arribant a l’Albarca, ens col·loquem entre els 8 primers, el terreny és força correder així que aprofitem per anar guanyant distància respecte dels perseguidors fins que ens quedem sols. A la pujada cap a Siurana em costa seguir-lo però no afluixem el ritme que portem que és d’escàndol! Un cop a dalt, podem contemplar les grans parets i els precipicis que ens queden a la dreta on la magestuositat de les llises parets es confon amb l’abisme.

La baixada cap al riu es fa molt divertida, fins que arribem al punt on l’any passat molts ens varem perdre durant 1 h. Aquest any no podia fallar res i així va ser! De pujada a castillejos recupero l’alé i arribem a Vilaplana amb 4h i 15 minuts. Menjem ràpid i obrim els bastons per afrontar la pujada cap a la Mussara. En aquest tram el meu company va una mica tocat de la panxa així que afluixem una mica.

Un cop amunt podem veure tota la costa i en aquest tram ens confirmen que s’ha retirat un corredor per problemes i que anem 4 i 5e, però encara quedaria molt com per fer-se il·lusions. A l’Albiol l’Albert es veu obligat a abandonar per lesió, una llàstima ja que anava molt bé! Tot plegat fa que ens col·loquem 3 i quart! L’Èric i jo anem fent les nostres quinieles. Uns km més tard ens enterem que han desqüalificat a un corredor per no dur el material, així que ens col·loquem 2 i 3, posició que del km 65 fins al 90  ja no s’alteraria.

A Mont Ral ens obliguen a fer un control de Material molt exigent, els hi ensenyo el pantaló llarg, paravents impermeable,polar, samarreta màniga llarga, buff, guants, frontal, tapping, piles, manta tèrmica, movil i alguna coseta més que ara no recordo.  En aquest punt, he de dir que cometo un error de logística ja que em deixo menjar i perdo algun sobre de magnesi. Mentre intento fer una petita mossegada a un entrepà sento: Daviiiiiiiiiiiid!!!!!! És l’Èric que em reclama enfurismat per seguir el nostre camí, és hora de plegar trastos empassar el bocata i seguir.

Entre Mont Ral i Capafonts començo a patir rampes molt severes que m’obliguen a parar en sec, el mal és tan gran que fa que em sigui impossible aixecar les cames més de 10 cm del terra. Pateixo i xisclo del dolor. No puc saltrar els arbres caiguts. Intento recuperar-me i segueixo, l’Èric es veu frenat així que al cap d’uns km decidim separar-nos per no perdre la 2º plaça de la General ja que jo segurament la perdria.

Un cop sol, em concentro en cada pas, intento evitar grans moviments i limito l’energia a donar petits passos, de tant en tant pateixo la paralització del cos, el que m’obliga a parar-me en sec, se que m’atarantaran, inclús penso en retirar-me.

La baixada a Capafonts em dona forces, poc a poc em vaig recuperant i mantinc un ritme lent, a les pujades se que ningú correrà així que relax, en les rectes intento trotar tot el que puc. Segurament el ritme que portava amb l’Èric em va donar un marge de 30 minuts respecte la resta de perseguidors, que van escurçant la diferència poc a poc però aguanto bé la pressió.

Quan cau la nit, em poso el frontal i ho veig tot una mica més clar, estic tranquil i se que arribaré, d’alguna forma la nit em fa pensar en altres coses i m’oblido de les rampes, tot d’una estic ja a 3km de meta, la cosa pinta bé i no tinc cap llum al darrera pel que em relaxo i m’ho començo a creure!!!

Entro a meta 3r a 20 minuts de l’Èric i a 6 del 4t, val a dir que només li treia 3 minuts al 4t però als últims km vaig fer la última apretada.

Agrair el suport de la dona que sense ella no hagués pogut acabar sense cap dubte, als pares del Miquel per l’entrepà de pernil, al Miquel i al Jose els felicito per fer primers per equips, a l’Èric també pel nivell que està demostrant aquest any, al Chema, el David, el Sergio, al Nergal Maquina pels progressos, al Albert Viñau per la seva dedicació i segur que em deixo a algú! Però en conjunt formem un bon grup Ultrapenjats.

Fins la propera amics.