Courmayeur-Champex-
Chamonix.
“Somiar ens fa lliures, cada
pas ens allunya d’alló racional per cercar-nos en la obscuritat de la nit, en
la fredor de la pluja que t’atravessa el paravent fins als ossos. En la immensitat
de la muntanya ja no ens podem aturar, seguim el sender fins al final, pel
simple plaer d’envoltar-nos de natura”.
La CCC es una cursa que no necessita presentacions, es una prova de 100km
amb poc més de 6.000m. de desnivell positiu que pren com a sortida la població
italiana de Courmayeur, tot travessant els alps Suïssos per borejar Mont Blanc i finalment amb destí a
Chamonix.
Es una prova que s’ha de fer un cop a la vida per gaudir de l’espectacle.
Els dies previs a cursa arribem a les Houches on ens espera un hotel força
rudimentari i cutre, però ideal per la gesta. Un cop instal·lat, cal provar
material, així que decideixo fer una petita excursió direcció al Mont Blanc per
la Gouter. A primera vista em sembla tot majestuós, i cada cop que ets més alt
encara ho veus tot molt més imponent. Un cop fet aquest entrenament de poc més
d’hora i mitja, toca recollir trastos i fer excursió cap al refuge nit d’aigle
on aclimatem el cos a 2.600m.
Finalment arriba el dia de recollida de dorsal, però abans ens fan dur tota la motxilla per passar el
control de material. Un cop passat satisfactòriament m’entreguen el dorsal
3050.
Al dia següent ens llevem a les 4am per agafar un bus que ens durà de Chamonix
a Courmayeur, ens sentim com en un aeroport a punt d’embarcar, un tinglado
impresionant. Un cop passada la frontera, el conductor es perd i ens fa voltar
una bona estona fins que trobem el punt de sortida.
La línea de sortida també la tenen muntada molt bé. Els que vam dir que baixaríem
de 17 hores ens posen en el primer grup amb els pros. Sonen els himnes d’ Itàlia, Suïssa, França i tret de
sortida. Els corredors del 2 i 3r torn encara trigarà uns minuts a sortir.
La sortida es molt èpica, els grans corredors surten a gran velocitat creuant la petita població de la Vall D'aosta, tothom crida i anima, però quan comencem a
pujar es va fent el silenci, i no es per menys ja que en poc més de 10km hem de
pujar a la Tete de la Tronche (2.500m). El ritme no minora i em trobo amb en
Roger Viñas (3r a la emmona 2014).
Al Km 15 arribem al primer avituallament, el refugi de Bertone on hi ha un
ambient espectacular!! Amb els crits de la gent no pots parar de córrer en
pujada, et criden pel teu nom i et segueixen uns metres! Seguim corrents per paratges màgics a les faldes del Mont-Blanc i les
Grandes Jorasses, escoltant el tremor dels seracs caient del cel. Estic en la posició
73 i el ritme es molt fort. A Arnuva
m’espera la Ruth per donar-me els ànims que necessitaria per pujar al Grand Col
Ferret. El temps no acompanya gaire i pinten bastos. En la pujada un espontani
em segueix per animar-me i dir-me el que m’espera ( un flipat de la vida). A la
pujada em torno a trobar amb en Roger Viñas i ens posem el paravent per la
pluja ja que estem a punt de fer l'ascensió al famós col Ferret, tot i que no n¡hi havia per tant, es una pujadeta com les que podem trobar al pirineu tot i que decideixo pujar molt lentament per guardar forces per la baixada. Curiosament a
dalt del Col ferret deixa de ploure i fa molta calor, baixo cagant llets fins a
la Fouly seguit per un runner del Brassil molt bo en baixada però lent en pujada. Estem ja al km 42, En aquest control menjo bastant i m’entren ganes de potar, no puc còrrer, però intento relaxar-me , paro uns 15-20 minuts. Casualment em trobo amb
el Sergi Viladot i al tenir el mateix ritme decidim anar junts una estona. El Sergi s'escapa tant a les pujades com a les baixades, però sembla que s'espera. Recordo que les distàncies entre punts de control es fan molt llargues i quedem
curts amb un litre d’aigua.
A la part de Suissa, els pobles són preciosos, cases de fusta mig obertes i prats de gespa, tot plegat molt bucòlic, per arribar a champex hem de fer una forta pujada que no s'acava mai, però gaudim de la preciositat del bosc.
Arribem a Champex-Lac i ens cruspim un plat de macarrons, 2 sopes de
fideos, plàtans... de tot. Un cop tenim el menjar a dins, encarem la pujada fins a Trient. Aquets 17km se’ns fan pesats, trobem molta boira pel camí però portem un ritme alt per poder arribar a Trient de dia i forts. Estic empapat així que decideixo canviar-me de roba per passar
la nit. La pluja comença a fer acte de presencia i cada cop es més intensa. La Ruth em fa l’assistència
i marxem cap a Vallorcine. Pel camí comença a ploure de forma considerable i ja no para de fer-ho. Recordo com la
boira es va apoderant del paisatge, cada cop es fa més fosc i no es veu res, la
pluja no para de caure. el que era un sender, es converteix en un improvitzat torrent d'aigua i amb cada pas t'esquitxes tot. En mig del no res ens trobem am el punt de pas de la
Gletè a 2.000m on no parem ni un minut per seguir i baixar ràpidament a
Vallorcine ja de nit i empapats tot i que el fred encara es suportable. En
aquest control arribo en 61 posició, m’asseco una mica i menjo molt de
Salchicón per tenir greix i evitar així hipotèrmia.
En camí la pluja es fa cada cop més intensa, i ens toca lo pitjor, la part
més tècnica de tota la cursa, la pujada fins a la téte aux vents ( 2110 m.)
roques mullades, fred, pluja, més fred. Sento ja la obscura presencia de la
sensació d’estar empapat per fora i per dins, però el paravents sembla que fa
la seva funció de retenir part de la calor. Estic amb el frontal a tota
potència i tapat amb la caputxa fins dalt, cada pas ens porta més amunt i el
fred va guanyant terreny junt amb el vent. Just a dalt al Sergi li agafa una
rampa a la cama i ens hem de parar un moment! Jo em cago en tot però no parem,
es vital seguir pujant i no quedar-se quiet ni un segon. Es nota que volem
sortir d’aquell merder que no s’acaba, portem ja de 3 a 4 hores empapats. Un
cop a dalt, passem control i baixem fins a la Flégère 1.870m en 59 posició.
Només queden 8km per Chamonix i es tot baixada, així que decidim anar a per
totes adelantatnt a uns quants corredors, un cop a baix, comencem a reduir el
ritme i l’últim km el fem gaudint de l’espectacle que es entrar pels carrers de
chamonix amb la gent animant a les 12 de la nit i finalment creuar la Línea de
Meta on entrem en 54 posició després d’haver fet 15hores i 16 minuts.
Agrair el suport rebut de tots vosaltres i en especial de la Ruth per haver
aguantat la mala organització pels que feien assistència al corredor. També al Miquel per la seva samarreta que em va donar Forces, a l'Eric, el Jose, el Sergi, el Biel, al Xavi Ros per ser finisher de la UTMB i a tots els que em seguiu.
El material empleat: les Saucony van respondre bé en pedra mullada, els
bastons quechua són molt resistents i em van
facilitar estabilitat a les baixades complicades, el paravents Hagloff
molt correcte i transpirable, la caputxa reté molt bé la calor del cap. Pel que
fa a les samarretes, pel proper ultra m’agradaria adquirir una peça que sequi
molt ràpidament la suor. El frontal NAO: perfecte, sembla que es faci de dia.
Destacar la mala organització pel que fa al servei de busos facilitats pel
seguiment de la cursa, va ser un DESASTRE, mal sincronitzats. Un 0.
