Ultra Trail Emmona:
No abandonis, no et
rendeixis mai, lluita pels teus morts,
ara ets a terra santa i lliure
per volar pels cims, per somriure als precipicis i per fer la cursa de la teva
vida.
Que puc dir de la
Ultra Emmona que no s'hagi dit, les cròniques es queden curtes per descriure
la èpica que suposa pendre part en aquesta Ultra que requereix estar en unes condicions físiques i mentals perfectes. Els amics i coneguts que durant tot el traçat
van fer que la Emmona aparegués a cada racó de les nostres vides, dels nostres
pensaments... Ja res serà igual després
d'Emmona... Una part nostre es quedarà per sempre en aquelles valls, en aquells
cims indòmites.
A les 5 del matí em
trobo amb el meu company d'equip, en Josep Cebrià per acabar de preparar
l'estratègia a seguir. Aquest gran corredor va fer les delícies dels més agosarats!
varem començar a un ritme molt elevat, de moment no veiem a cap de les
estrelles i això era preocupant per mi perquè volia dir que anàvem follats. Aquest ritme ens va permetre evitar possibles
taps i guanyar una mica de marge pel que vindria.
Passats 7 km ja ens passa l'Arnau Julià, així
que començo a respirar tranquil però no del tot. A mesura que van passant els
km, encarem el Puig Estela una mica més relaxats fins a assolir el cim de 2.017
metres d'altitud. Aquí comença la part més divertida de la cursa, la baixada
cap a Pardines. Es tractava d’una baixada espectacular, com aquelles pel·lícules
del beni hil on tothom surt rodolant muntanya avall. Un xou, tothom foten-se
osties lights!
A pardines ens adelanta en Pau Vives i
ja no el tornaríem a veure més. A partir d'aquí comença la part més psico de la
cursa amb grans cims. primer pel coll de la marrana, on ja començo a notar els
efectes de l'altitud, el meu ritme es veu ralentitzat i en Josep ha de reduir
pistonada per no perdre-m! A Bastiments, no les tenia totes, anava amb mal de
cap i marejat, el mateix al Pic de l'infern, on no tinc més remei que posar-me
el mp3 per donar-me ànims a mi mateix, per motivar-me amb una rica melodia.
Però aquí no s'acabaria el patiment. La baixada a Núria va ser per mi
molt dura, en Josep no afluixava i jo l’intentava seguir molt fatigat, quan de sobta
ens passa en Jaume Folguera.
Un cop a Núria, entro
en desànim en 34 posició, estic molt marejat i no tinc gana. Em trec la
motxilla i m'assec a reflexionar... Han passat 48km m'ho he passat molt bé i no
es sensat continuar corrent en aquest estat... Em trobo molt rallat, però penso
que baixar amb el cremallera es un grandíssim pal! Em prenc un Ibuprofeno i
sembla que el mareig comença a baixar, menjo una mica i encara no gaire
convençut em cordo la motxilla i surto a fora on per sorpresa em trobo a
L'Oriol, el Sergi Cuscó ( un professional de la muntanya i els Ultres) i en Jordi servint macarrons. Penso: que cabrons aquets m'han
atrapat, però era el moment de dir adéu a les pors i seguir amb el repte! aquí
es on realment comença la ULTRA TRAIL EMMONA.
Comencem a encarar la
part de Finestrelles i el Puigmal, cims magestuosos per tot arreu, grans
crestes que ens permeten veure com va evolucionant la tempesta a las valls. em
trobo recuperat i literalment volem pel Puigmal abans de la tempesta tot
adelantant a uns quants corredors.
La Baixada amb boira la fem a un ritme molt
elevat, no parem ni un moment, en Josep va llençat i jo el segueixo. Abans del
control de Fontalba ens parem a pixar en equip, menjem i seguim fins a
Planoles. En aquest tram ens trobem al vell mig del camí una gran vaca que no
es vol moure i comença a correr davant nostre pel sender sense apartar-se a un
ritme lent, però en un tram aconseguim adelantar-la! es en aquest punt de la
cursa, més corredero, que aprofitem per imprimir un gran ritme corrent molt
depressa.
a Planoles ens trobem
amb el Juan José i la Judit Lamas! bona senyal! recupero forces amb el suport de la
Ruth i seguim jo i en josep cap al Refugi de Prats, Un tram molt calorós amb
molta humitat. Baixant cap a Ribes cau la foscor i en el control aprofitem per
menjar macarrons i entrepans. Lluna plena, sentim el remor de les vaques
amagades per la foscor dels arbres, amb el llum del frontal captem els
moviments dels ratolins, els ocells nocturns i les salamandres.
Comencem l'ascensió cap al Tagà!!!! el ritme
es constant i el desnivell també, Lluitem amb un noi Jove que després guanyaria
en la seva categoria. El cim del Tagà no arriba mai, el vent i el fred fan que
ens haguem de tapar i apretar les dents per evitar la hipotèrmia.
El descens del tagá
es fa dur, les cames ja no responen i el llarg camí cap a meta es va escurçant. De sopte ens trobem en Josep
i jo corrent enmig de camps amb una herba crescuda i mullada, ideal per a una pel·lícula
de terror, però més por ens fa no arribar a meta!! Finalment sortim del
bosc negre i veiem les primeres llums de
Sant Joan! Creuem el pont i entrem a la Plaça amb un temps de 20hores i 12
minuts!
Competir per equips m’ha fet
comprendre que un ha de renunciar a fer un temps millor i un altre que haurà d’apretar
les dents ( aquest vaig ser jo), i la mostra de companyerisme va ser
espectacular!! L’esforç realitzat va ser
una mostra de respecte i honor cap al meu company i li dono les gràcies. També
agraeixo a tota la gent que ens ha seguit aquets dies i en especial a la Ruth pel
suport mostrat abans, durant i després de la cursa.
Ara només cal dir Salut, i a gaudir
del Pernil ens veiem a Chamonix!
 |
| David Neila Pérez |
