Aurum Sunset Race 2012

5. Aurun Sunset Race:

Tiempo empleado: 50:27

Posición: 27/300 ( 22 Sen M)

Distancia: 10 km ( Arena)

Desniveles positivos: 0

El 27 de Julio de 2012 se celebró en Castelldefels la Aurun Sunset Race, una carrera de preparación para aquellos que se inician en el desert-Trail y los que buscan nuevos terrenos donde la aventura está asegurada.
Muy buen ambiente antes, durante y después de la carrera, sobretodo después.

La carrera se inició en una recta del paseo marítimo donde como viene siendo habitual empecé fuerte a un ritmo de 17-18 km pero una vez en la arena hay que reducir considerablemente el ritmo puesto que cada pisada es como dar 3, te hundes en la arena y tus piernas trabajan más para estabilizar la pisada y potenciar cada paso. Por el KM 3 me coloqué al rebujo de las pisadas de un corredor, cosa que me permitió reducir el esfuerzo por la compactación que iba dejando huella tras huella el de delante.
Una vez superado el tramo de arena blanda, emprendimos el regreso sobre la orilla a un ritmo mayor pero a la vez duro dado que las olas rompían contra nuestras piernas e impedían tomar un ritmo adecuado.

Para que tengáis una idea de la dureza de la prueba, si en 10k en plano hago normalmente unos 41 minutos en arena se pierden 10 minutos.

Al final me quedé a unos 8 minutos del cabeza de carrera y a 1h y 5 minutos del último, (fui el primer clasificado en llegar a meta que portaba mochila con 500g peso) así que es buen resultado y si le sumas que en el sorteo de premios me tocaron unas bambas Asics Gel Hyper 33 perfect.

Ahora toca seguir trabajando para mejorar resultados.

Manifest de l'Skyrunner

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el quediferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quan­tes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriu­re:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. 

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en pas­sar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pul­mons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleuge­res. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confes­sors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

By Kilian Jornet