domingo

Ascensió al Taga

Altitud: 2.035m.
Sortida: Ribes de Freser: 900m
Desnivell + 1.100/ acumulat 2.200.
Distància: 14km
Temps anar i tornar:  Excursió: 5h//Trail: 1h30
Dificultad: Fàcil++










 El Taga es un dels cims més emblemàtics del Ripollès que cal fer al menys un cop a la vida. Està situat a la Serra Conivella tot quedant separada de la Serra Cavallera per la Portella d’Ogassa. Malgrat no ser una muntanya de gran altitud, es poden contemplar cims majestuosos com ara el Puigmal. La bellesa del seu cim, recobert de prats de pastura i la màgia de la seva història t’atrapa en un món on tot el que queda a la vall deixa de tenir importància per fer-te amo dels teus propis pensaments.

A camí d’una fàcil ascensió combinada amb un atractiu desnivell fa que aquest sigui un punt de referència per iniciar-se a la muntanya o per seguir entrenant Trail.

Deixant el cotxe a l’aparcament Ribes-Vila del cremallera, creuem la via i trobem un cartell on ens indica els diferents itineraris entre els quals trobem l’ascensió al Taga. Seguim el caminet per la font de Santa Caterina, i a la que podem trobem un  camí marcat que es comença a enfilar per l’esquerra. Val a dir que es el camí directe tot i que n’hi ha un altre que dona més volta, per tant cal estar atents en aquest punt. Més val preguntar si trobeu algú per allí.

El camí travessa grans forestes i s’endinsa per l’espessor dels grans arbres. Seguim fent SS fins a trobar un creuament de camins, aquí no hi ha dubte un cartell ens indica la direcció cap al Taga.

Un cop superat el bosc, els prats es fan evidents, tot i que encara no veiem el cim, en aquest punt els desnivells es fan notar i cal parar atenció a cada pas. Un cop pujem al darrer turonet, podem veure l’ultima pujada empinada que ens donarà accés a la gran creu que es troba al cim. Fotos de rigor i a fer l’entrepà prenent el sol arrecerats de la tempesta.









jueves

Tuca de Mulleres


-Altitud: 3.010m
-Duración: ida y vuelta 5/6h a buen ritmo.
-Dificultat: Facil ++ (Último tramo con trepada no apta para inexpertos).
-Agua: de inicio hasta los 2.700m. se puede ir bebiendo del Río y de los diferentes manantiales que brotan (contra más arriba más pura)

La Tuca de Mulheres con sus de 3.010m de Altitud es una montaña que  se puede ascender en una sola jornada  o repartirla en varias haciendo noche en el Refugio de Mulleres situado a 2.400m. Es una cima considerada fácil, aunque debes saber que en el tramo final existe una canal con algún tramo expuesto no apto para inexpertos en ascensiones de este tipo.



Dejamos el Coche en la Boca sur del Tunel de Vielha, si venimos desde Lleida tomamos la salida que dice para Camiones de Mercancías Peligrosas y ascendemos el camino hasta el Espitau de Vielha donde hay un gran Parking. A continuación seguimos el camino que remonta el río en dirección al Refu de Mulleres. Los primeros metros transcurren por un camino sin apenas desnivel y progresivamente se accede a una masa forestal preciosa que culmina con una maravillosa cascada donde se pueden hacer fotos espectaculares. De ahí seguimos las marcas del camino sin mayor pérdida que despistes puntuales, pero es muy intuitivo ya que desde el inicio de la ascensión podemos apreciar la Tuca incluso desde el Coche.

A medida que vamos ascendiendo, el terreno se muestra más pedregoso y técnico pero a lo largo del recorrido y hasta prácticamente los 2.700m de altitud podemos ir recogiendo agua por el camino para beber.

Tras 1h y 20 minutos de caminata a ritmo rápido y muy ligero de peso llegamos al Refugio, se trata una caseta no guardada que cuenta con mantas y una radio de emergencia, un lugar sin duda cálido para soportar bajas temperaturas invernales.

Tras investigar un poco el interior del Refugio, seguimos ascendiendo junto a los diferentes lagos glaciares sin mayor dificultad. Al llegar al tramo de la Canal, agudizamos el instinto y empezamos a trepar encontrando cada uno nuestra línea mágica de escalada en función de lo que buscamos. Una vez superado, seguimos la cresta por la vertiente norte de la montaña, el frío se hace notar así que hay que ser agudo y no dormirse en este tramo. Finalmente Hollamos cima en la tuca con vistas de los Besiberris y la Espalda del Aneto.
LA TUCA DESDE LA ASCENSIÓN AL COLLADO
VISTAS DESDE LA CIMA


ASCENDIENDO POR LA CANAL


viernes

St Mateu X trail


El passat diumenge va tenir lloc la primera marató de la Serralada Marina, una prova de 42km amb 2.000m positius caracteritzat per ser un circuit molt trenca cames amb trams de sorra fina que t’impedeix traçar amb velocitat les corbes.

La sortida desde Premià de Dalt es una mica estranya, em sento cansat i amb poques energies. Em col·loco entre els 3 primers però veig que van a un ritme massa fort com per aguantar tota la cursa així que baixo les pulsacions per relaxar-me una mica.

 El matí va caient i la temperatura pujant, fa un sol radiant i estem empapats de suor. La calor es insuportable i decideixo seguir baixant el ritme. Pel km 10 m’adelanten fins a 4 corredors, més endavant també m’adelanten 3 més.
Definitivament no va ser el meu dia, estava entre una sensació de cansament físic però també de falta de motivació, segurament pel terreny al no ser alta muntanya i també per ser una competició que no tocava. Durant molts trams m’avorreixo corrents, no estic agust. Al avituallament del Km 20, només trobo bollería industrial i aigua ( un error greu de la organització). Segueixo corrent i suportant com puc el calor i el ritme . Al km 28 he d’augmentar les dosis de sals i gels que portava de reserva.

Al control del km 30 on trobo un avituallament en condicions, aprofito per menjar i guardar-me un plàtan. Allà em diuen que només puc veure mitja ampolla d’aigua, però me’ls quedo mirant i em prenc no mitja, ni tan sols una, sinó 2 ampolles petites. ( la realitat supera la ficció). Passat aquest control, ens trobem amb una pendent molt forta on he de fer servir les mans per progressar. A dalt de tot adelanto a un altre corredor que es veu molt tocat per la forta calor. A partir d’aquí ja res m’aturarà fins al final i seguiré escalant llocs a la classificació. Pel km 38 em trobo amb el 4rt classificat que porta perdut 4 minuts, es veu que els propis organitzadors van treure les cintes perquè es pensaven que ja havia passat tothom, per sort com ja em conec aquets problemes, vaig treure el gps i vaig orientar el camí al nostre amic i de forma inseparable varem fer els darrers km petant la xerrada per evitar l’avorriment, podía haver-lo adelantat al tram final si, però era arriscar-me a quedar-me tieso per les rampes que ja feia rato que eren presents i no em quedaven sals.

Finalment entro a meta  en 4h 45 minuts, en 5 lloc de la General, 3 de la meva categoria (que per cert no tenia podi).

Amb aquesta cursa, M’acomiado de la temporada competitiva i passo la Alpinística de Ple. De cara a la temporada vinent sonen veus com la hivernal de Beret, Campdevànol, Sant Sadurní, UTMCD, UTBCN, RONDA,  VILALLER,RIALP...


martes

Cursa de Muntanya de Gelida 2014

Posició: 2n clas.
Distància: 14km
Desnivell: 500m
Lloc: Gelida.

El  21 de setembre vaig còrrer a la primera edició de la cursa de muntanya de Gelida la qual, té com a objectiu, recaptar fons per la Assoc. Protectora de Gats de Carrer de Gelida. 



Pels que feu distància curta o us inicieu en aquest món us la recomano totalment, la organització de 10. El circuit estava molt ben marcat i en aquells punts confusos els voluntaris et deien cap a on tenies que tirar.


La sortida es fa a un ritme no gaire ràpid, els primers corredors es van posicionant, em col·loco 2n intentant seguir el ritme del Gerard Gil que no afluixa a les pujades, començo a notar la falta d'entrenament d'aquets últims 15 dies de descans després de la CCC, pel km 3 m'adelanta el Borja Castillo  que tampoc afluixa i segueix  un ritme fort per assolir el montcau on ens espera un petit refrigeri. En plena pujada veig a 3 corredors que em trepitjen els talons, així que no podré parar-me al avituallament. Corrent agafo el got de ISO i m'el prenc ràpid per començar el descens vertiginós. 

La baixada la vaig fer literalment volant entre trams molt pedregosos pero a l'hora correderos,  de lluny veig al Borja però no puc agafar-lo, ja només queda 1km i la cursa està decidida, vaig a fondo tot el rato a un mínim de 183 ppm.


Finalment entro a meta 3r de la General y 2n de la categoría senior.


David Neila Pérez


The North Face Ultra Trail du Mont Blanc. CCC


Courmayeur-Champex- Chamonix.


“Somiar ens fa lliures, cada pas ens allunya d’alló racional per cercar-nos en la obscuritat de la nit, en la fredor de la pluja que t’atravessa el paravent fins als ossos. En la immensitat de la muntanya ja no ens podem aturar, seguim el sender fins al final, pel simple plaer d’envoltar-nos de natura”.


La CCC es una cursa que no necessita presentacions, es una prova de 100km amb poc més de 6.000m. de desnivell positiu que pren com a sortida la població italiana de Courmayeur, tot travessant els alps Suïssos  per borejar Mont Blanc i finalment amb destí a Chamonix.

Es una prova que s’ha de fer un cop a la vida per gaudir de l’espectacle. Els dies previs a cursa arribem a les Houches on ens espera un hotel força rudimentari i cutre, però ideal per la gesta. Un cop instal·lat, cal provar material, així que decideixo fer una petita excursió direcció al Mont Blanc per la Gouter. A primera vista em sembla tot majestuós, i cada cop que ets més alt encara ho veus tot molt més imponent. Un cop fet aquest entrenament de poc més d’hora i mitja, toca recollir trastos i fer excursió cap al refuge nit d’aigle on  aclimatem el cos a 2.600m.

Finalment arriba el dia de recollida de dorsal, però abans  ens fan dur tota la motxilla per passar el control de material. Un cop passat satisfactòriament m’entreguen el dorsal 3050.
Al dia següent ens llevem a les 4am per agafar un bus que ens durà de Chamonix a Courmayeur, ens sentim com en un aeroport a punt d’embarcar, un tinglado impresionant. Un cop passada la frontera, el conductor es perd i ens fa voltar una bona estona fins que trobem el punt de sortida.

La línea de sortida també la tenen muntada molt bé. Els que vam dir que baixaríem de 17 hores ens posen en el primer grup amb els pros. Sonen els  himnes d’ Itàlia, Suïssa, França i tret de sortida. Els corredors del 2 i 3r torn encara trigarà uns minuts a sortir.

La sortida es molt èpica, els grans corredors surten a gran velocitat creuant la petita població de la Vall D'aosta, tothom crida i anima, però quan comencem a pujar es va fent el silenci, i no es per menys ja que en poc més de 10km hem de pujar a la Tete de la Tronche (2.500m). El ritme no minora i em trobo amb en Roger Viñas (3r a la emmona 2014).

Al Km 15 arribem al primer avituallament, el refugi de Bertone on hi ha un ambient espectacular!! Amb els crits de la gent no pots parar de córrer en pujada, et criden pel teu nom i et segueixen uns metres! Seguim corrents per paratges màgics a les faldes del Mont-Blanc i les Grandes Jorasses, escoltant el tremor dels seracs caient del cel. Estic en la posició 73 i el ritme es molt fort. A  Arnuva m’espera la Ruth per donar-me els ànims que necessitaria per pujar al Grand Col Ferret. El temps no acompanya gaire i pinten bastos. En la pujada un espontani em segueix per animar-me i dir-me el que m’espera ( un flipat de la vida). A la pujada em torno a trobar amb en Roger Viñas i ens posem el paravent per la pluja ja que estem a punt de fer l'ascensió al famós col Ferret, tot i que no n¡hi havia per tant, es una pujadeta com les que podem trobar al pirineu tot i que decideixo pujar molt lentament per guardar forces per la baixada. Curiosament a dalt del Col ferret deixa de ploure i fa molta calor, baixo cagant llets fins a la Fouly seguit per un runner del Brassil molt bo en baixada però lent en pujada.  Estem ja al km 42, En aquest control menjo bastant i m’entren ganes de potar, no puc còrrer, però intento relaxar-me , paro uns 15-20 minuts. Casualment em trobo amb el Sergi Viladot i al tenir el mateix ritme decidim anar junts una estona.  El Sergi s'escapa tant a les pujades com a les baixades, però sembla que s'espera. Recordo que les distàncies entre punts de control es fan molt llargues i quedem curts amb un litre d’aigua. 
A la part de Suissa, els pobles són preciosos, cases de fusta mig obertes i prats de gespa, tot plegat molt bucòlic, per arribar a champex hem de fer una forta pujada que no s'acava mai, però gaudim de la preciositat del bosc.

Arribem a Champex-Lac i ens cruspim un plat de macarrons, 2 sopes de fideos, plàtans... de tot. Un cop tenim el menjar a dins, encarem la pujada  fins a Trient. Aquets 17km se’ns fan pesats, trobem molta boira pel camí però portem un ritme alt per poder arribar a  Trient  de dia i forts. Estic empapat així que decideixo canviar-me de roba per passar la nit. La pluja  comença a fer acte de presencia i  cada cop es més intensa. La Ruth em fa l’assistència i marxem cap a Vallorcine. Pel camí comença a ploure de forma considerable i ja no para de fer-ho. Recordo com la boira es va apoderant del paisatge, cada cop es fa més fosc i no es veu res, la pluja no para de caure. el que era un sender, es converteix en un improvitzat torrent d'aigua i amb cada pas t'esquitxes tot. En mig del no res ens trobem am el punt de pas de la Gletè a 2.000m on no parem ni un minut per seguir i baixar ràpidament a Vallorcine ja de nit i empapats tot i que el fred encara es suportable. En aquest control arribo en 61 posició, m’asseco una mica i menjo molt de Salchicón per tenir greix i evitar així hipotèrmia.

En camí la pluja es fa cada cop més intensa, i ens toca lo pitjor, la part més tècnica de tota la cursa, la pujada fins a la téte aux vents ( 2110 m.) roques mullades, fred, pluja, més fred. Sento ja la obscura presencia de la sensació d’estar empapat per fora i per dins, però el paravents sembla que fa la seva funció de retenir part de la calor. Estic amb el frontal a tota potència i tapat amb la caputxa fins dalt, cada pas ens porta més amunt i el fred va guanyant terreny junt amb el vent. Just a dalt al Sergi li agafa una rampa a la cama i ens hem de parar un moment! Jo em cago en tot però no parem, es vital seguir pujant i no quedar-se quiet ni un segon. Es nota que volem sortir d’aquell merder que no s’acaba, portem ja de 3 a 4 hores empapats. Un cop a dalt, passem control i baixem fins a la Flégère 1.870m en 59 posició. Només queden 8km per Chamonix i es tot baixada, així que decidim anar a per totes adelantatnt a uns quants corredors, un cop a baix, comencem a reduir el ritme i l’últim km el fem gaudint de l’espectacle que es entrar pels carrers de chamonix amb la gent animant a les 12 de la nit i finalment creuar la Línea de Meta on entrem en 54 posició després d’haver fet 15hores i 16 minuts.



Agrair el suport rebut de tots vosaltres i en especial de la Ruth per haver aguantat la mala organització pels que feien assistència al corredor. També al Miquel per la seva samarreta que em va donar Forces, a l'Eric, el Jose, el Sergi, el Biel, al Xavi Ros per ser finisher de la UTMB i a tots els que em seguiu.

El material empleat: les Saucony van respondre bé en pedra mullada, els bastons quechua són molt resistents i em van  facilitar estabilitat a les baixades complicades, el paravents Hagloff molt correcte i transpirable, la caputxa reté molt bé la calor del cap. Pel que fa a les samarretes, pel proper ultra m’agradaria adquirir una peça que sequi molt ràpidament la suor. El frontal NAO: perfecte, sembla que es faci de dia.
Destacar la mala organització pel que fa al servei de busos facilitats pel seguiment de la cursa, va ser un DESASTRE, mal sincronitzats. Un 0.




Video 100 isards a la molina







Video dels 100 Isards de la Molina:
 
   

Ultra Trail Emmona 2014



Ultra Trail Emmona:


No abandonis, no et rendeixis mai, lluita pels teus morts,  ara ets a terra santa i  lliure per volar pels cims, per somriure als precipicis i per fer la cursa de la teva vida.

Que puc dir de la Ultra Emmona que no s'hagi dit, les cròniques es queden curtes per descriure la èpica que suposa pendre part en aquesta Ultra que requereix estar en unes condicions físiques i mentals perfectes.  Els amics i coneguts que durant tot el traçat van fer que la Emmona aparegués a cada racó de les nostres vides, dels nostres pensaments...  Ja res serà igual després d'Emmona... Una part nostre es quedarà per sempre en aquelles valls, en aquells cims indòmites.

A les 5 del matí em trobo amb el meu company d'equip, en Josep Cebrià per acabar de preparar l'estratègia a seguir. Aquest gran corredor va fer les delícies dels més agosarats! varem començar a un ritme molt elevat, de moment no veiem a cap de les estrelles i això era preocupant per mi perquè volia dir que anàvem follats.  Aquest ritme ens va permetre evitar possibles taps i guanyar una mica de marge pel que vindria.
 
 Passats 7 km ja ens passa l'Arnau Julià, així que començo a respirar tranquil però no del tot. A mesura que van passant els km, encarem el Puig Estela una mica més relaxats fins a assolir el cim de 2.017 metres d'altitud. Aquí comença la part més divertida de la cursa, la baixada cap a Pardines. Es tractava d’una baixada espectacular, com aquelles pel·lícules del beni hil on tothom surt rodolant muntanya avall. Un xou, tothom foten-se osties lights!

A pardines ens adelanta en Pau Vives i ja no el tornaríem a veure més. A partir d'aquí comença la part més psico de la cursa amb grans cims. primer pel coll de la marrana, on ja començo a notar els efectes de l'altitud, el meu ritme es veu ralentitzat i en Josep ha de reduir pistonada per no perdre-m! A Bastiments, no les tenia totes, anava amb mal de cap i marejat, el mateix al Pic de l'infern, on no tinc més remei que posar-me el mp3 per donar-me ànims a mi mateix, per motivar-me amb una rica melodia.  Però aquí no s'acabaria el patiment. La baixada a Núria va ser per mi molt dura, en Josep no afluixava i jo l’intentava seguir molt fatigat, quan de sobta ens passa en Jaume Folguera.

Un cop a Núria, entro en desànim en 34 posició, estic molt marejat i no tinc gana. Em trec la motxilla i m'assec a reflexionar... Han passat 48km m'ho he passat molt bé i no es sensat continuar corrent en aquest estat... Em trobo molt rallat, però penso que baixar amb el cremallera es un grandíssim pal! Em prenc un Ibuprofeno i sembla que el mareig comença a baixar, menjo una mica i encara no gaire convençut em cordo la motxilla i surto a fora on per sorpresa em trobo a L'Oriol, el Sergi Cuscó ( un professional de la muntanya i els Ultres) i en Jordi servint macarrons. Penso: que cabrons aquets m'han atrapat, però era el moment de dir adéu a les pors i seguir amb el repte! aquí es on realment comença la ULTRA TRAIL EMMONA. 

Comencem a encarar la part de Finestrelles i el Puigmal, cims magestuosos per tot arreu, grans crestes que ens permeten veure com va evolucionant la tempesta a las valls. em trobo recuperat i literalment volem pel Puigmal abans de la tempesta tot adelantant a uns quants corredors.

 La Baixada amb boira la fem a un ritme molt elevat, no parem ni un moment, en Josep va llençat i jo el segueixo. Abans del control de Fontalba ens parem a pixar en equip, menjem i seguim fins a Planoles. En aquest tram ens trobem al vell mig del camí una gran vaca que no es vol moure i comença a correr davant nostre pel sender sense apartar-se a un ritme lent, però en un tram aconseguim adelantar-la! es en aquest punt de la cursa, més corredero, que aprofitem per imprimir un gran ritme corrent molt depressa.

a Planoles ens trobem amb el Juan José i la Judit Lamas! bona senyal! recupero forces amb el suport de la Ruth i seguim jo i en josep cap al Refugi de Prats, Un tram molt calorós amb molta humitat. Baixant cap a Ribes cau la foscor i en el control aprofitem per menjar macarrons i entrepans. Lluna plena, sentim el remor de les vaques amagades per la foscor dels arbres, amb el llum del frontal captem els moviments dels ratolins, els ocells nocturns i les salamandres.

 Comencem l'ascensió cap al Tagà!!!! el ritme es constant i el desnivell també, Lluitem amb un noi Jove que després guanyaria en la seva categoria. El cim del Tagà no arriba mai, el vent i el fred fan que ens haguem de tapar i apretar les dents per evitar la hipotèrmia.

El descens del tagá es fa dur, les cames ja no responen i el llarg camí cap a meta  es va escurçant. De sopte ens trobem en Josep i jo corrent enmig de camps amb una herba crescuda i mullada, ideal per a una pel·lícula de terror, però més por ens fa no arribar a meta!! Finalment sortim del bosc  negre i veiem les primeres llums de Sant Joan! Creuem el pont i entrem a la Plaça amb un temps de 20hores i 12 minuts!

Competir per equips m’ha fet comprendre que un ha de renunciar a fer un temps millor i un altre que haurà d’apretar les dents ( aquest vaig ser jo), i la mostra de companyerisme va ser espectacular!!  L’esforç realitzat va ser una mostra de respecte i honor cap al meu company i li dono les gràcies. També agraeixo a tota la gent que ens ha seguit aquets dies i en especial a la Ruth pel suport mostrat abans, durant i després de la cursa.


Ara només cal dir Salut, i a gaudir del Pernil ens veiem a Chamonix!













David Neila Pérez









domingo

Ultra Trail Barcelona 2014: Els100km

-Distància: 100km amb 9.000m acumulat.
-Temps: 11h 28 minuts.
-Possició: 5e de la General Masculí


Les claus de la cursa: Orientació, Alimentació i tranquilitat.

La Ultra Trail de Barcelona es una cursa de 100km amb 9.000m de desnivell acumulat que comença  a Begues i recorre tot el Parc Natural del Garraf.



Són les 7:00 del matí, tret de sortida i enfilem els primers camins a un ritme més aviat suau de 5min/km, de primeres em sobta una mica estar corrent amb grans atletes al davant i també al darrera, em col·loco a pocs metres del primer corredor però no el passo perquè vull guardar forces pel final. Els primers 5km els fem en 25 minuts i cap de nosaltres ens parem a veure al primer control. A partir del km 10 em començo a distanciar del cap de la cursa agafant el meu particular ritme sense forçar el cos. De sobte en David em reconeix de la Volcano! Però ell té una marxa més posada i no m’el tornaria a trobar fins al km 76.

Pel Km 24 adelanto a un corredor en mig d'una riera plena de pedres i es aquí on apareix per darrera l’Emma Roca que ens adelanta per seguir més ràpida. En aquest moment vaig 13e i una mica ralladot pels trams correderos que no et deixen respirar i on m'atrapa un corredor, a cada pas resava per trobar una pujada per poder descansar però res de res. S’em fan durs i avorrits els km per camins amples.

Al Km 33 arribem a la Platja del Garraf, on em paro escassos 2 minuts per beure i menjar una mica. El company del davant es va perdent vegada darrera l’altra, va més ràpid que jo però amb el meu GPS no em perdo, guanyo temps i estalvio energies. Cap al km 46 arribem a l’ermita de la Trinitat on l’organització va fer els  minuts màgics ( on la cursa queda neutralitzada per tres minuts i en teoria has de mirar el mar en una terrassa chill out i descansar. De primeres intento menjar una mica, però sento ganes de potar així que em repenjo en una paret uns minuts per respirar, vec cocacola i torno a menjar. La noia em diu que ja han passat els 3 minuts, però jo a lo meu, intento menjar tot el possible i recuperar forces sense importar-me el temps que perdo.


Un cop omplert el dipòsit de gasoil segueixo per un sender molt maco fins al km 50 on m’esperava l’exèrcit amb un camió cisterna i Gatorade! Em remullo el cap omplo dipòsits i segueixo corrent fins que em trobo amb en Terry Conway ( un corredor britànic que es veu q es molt famós i un crak), li dic en anglès si està ok i em diu que va tocat, li ofereixo aquarius però diu que ja en té. Més tard em trobo amb els corredors de la marató i de la cursa de 70!


En el Pk 55 a 6 i algo, em trobo un merder, uns voluntaris rondinant i menjo uns fruits secs que diuen picant que em van deixar 30 minuts una mica ko. En aquest control no em paro gaire perqué hi han 2 corredors de la ultra i tenia el següent control a pocs km així que els passo.

A un km del control de Begues, em trobo a l’Arnau Julià ( del l’equip Buff pro team) , parlem una estona, em diu que va tocat, l’animo una mica i continuo el meu ritme fins a trobar-me amb la Ruth, que em guia fins al avituallament del poble, em fa l’assistència reglamentaria amb els batuts del mercadona, em menjo una mica de pasta, un entrepà, molta aigua ( l’aquarius ja comença a fer-se pesat) i cocacola per reactivar-me. agafo un parell de bocatas i un plàtan ja que el següen control es a 16km!! Oaaau!!!  En total em paro 8 o 10 minuts. Un cop carregades les piles encaro els últims 30 km ( un bucle que passa per torrelles i amb molts desnivells tècnics, sens dubte la part més dura de la ultra, reservada pel final però més entretinguda que els primers aborrits 46km.

Ja només quedaven 30 km, la feina estava feta i era qüestió de no cagarla, gaudir de les ascensions i tenir precaució a les baixades.   Al km 74 veig a uns voluntaris que encara estaven marcant el camí, per sort encara trobo algunes marques fetes amb la pintura ecològica. Ak Km 76 veig un altre camió de l’exèrcit, on em mullo el cap i vec aigua. El Sargento em diu que el de davant va una mica tocat i que segur que l’atrapo! Això em dona forces per tirar! Fins que al km 78 em trobo a... David!!! Una sorpresa! Al tram del bosc cremat ( aquell que es fa tant pesat i perillós)! Encarem el cim plegats i fem una pila de km junts! La veritat es que ens anàvem motivant i fèiem 3..,2..,1.. au a seguir corrent,en els trams de pujadeta ens miràvem i directament les fèiem caminant sota la sufocant calor.

Arnau Julià & David Neila post Ultra


Al Pk 83 arribem a Torrelles on ens esperaven les dones per animar-nos una mica ( aquí no parem gaire) a les hores passats uns km, pel 87 intento separar-me del David, però m’enganxa sempre. Aquí canvio d'estratègia i començo a separar-me i a córrer una mica per les pujades quan no em veu ja que pensava q ell no les faria totes corrent, amb això guanyo uns minuts de marge per entrar a l’últim avituallament en solitari i a 28 minuts del Francès! En aquest punt començo a trepar per grans roques a un ritme elevat i molt motivat al veure que encara tenia energies de sobres, mig litro d'aigua al bidó i menjar de sobres  i entro a meta en 11h i 28 minuts!!

Molt content d’haver fet una bona feina, de la gestió de l’alimentació i d’anar amb molta calma de menos a més! Aquesta era la idea i ho hem aconseguit! Anar tranquil  en aquestes curses es important ja que  pot passar de tot, conservar molt, intentar no torçar-se el peu a les pedreres i parar-se a menjar. M’emporto d’aquesta cursa un primer contacte amb corredors d’elit i amb la idea  que els corredors populars podem si així ho sentim plantar cara i enredar una mica la troca.

Pel que fa a la organització, he de dir que molt content, senyalitzaciómolt correcte! Aquesta pintura ecològica va de perles i s’eviten boicots! La Bossa del Corredor espectacular, el tracte en els avituallaments molt correcte! El que vaig trobar a faltar va ser a la línea de meta algú de la organització, però també em va donar igual perquè ja hi era la Ruth per rebrem a la Meta de forma èpica!!!!!

Les Saucony van anar molt bé! Una mica toves però correderes i adherents a les baixades tècniques.

Finalment a les 22:00 es va fer l’entrega de trofeus on vaig rebre la medalla per quedar 5e classificat de la General Masculina, la qual cosa em va fer molta il·lusió al compartir espai amb el campió d’espanya d’ultres en Remi, en Pau ( guanyador de l’equip Buff), Juan José Oliva,  amb en David ( company de fatigues fet en cursa) i en Josep Cebrià ( ens veurem les cares aviat a Emmona).


David Neila Pérez


David Neila Pérez



de tant apretar les dents a la cursa!

Les setmanes prèvies a Cursa:

Vaig passar una setmana a un poblet de Castilla i León situat a 1.100m d’altitud on vaig menjar xorissos, tossino i molta carn, vaig fer una pujadeta als Urbión (2.200), una de 13km, un altre de 23 i una final de 13 amb pluja i fred). La setmana següent per Collserola tirades de 20km, estiraments dimecres i dijous 20km.

Moltes gràcies a la Ruth pel suport i les assistències i als amics i coneguts que m'han animat i seguit aquets dies! 

Ultra Trail Muntanyes Costa Daurada 2014


9e Class, 14º General
90km + 9.000 acumulats



La Ultra Trail Muntanyes Costa Daurada es una prova de 90km amb 9.000km acumulats amb trams molt correderos però també amb altres molt tècnics.

Sortim a les 9 del Matí del Poble de Prades situat a  940m d’altitud. En Miquel, Biel,  Sergi i un servidor passem el rigorós control de material a escassos minuts del tret de sortida. Amb una mica de nervis al ser la meva primera cursa de 90km. Com es ja tradició comencem a córrer plegats  tot passant pel poble mentre els crits dels assistents clamen al nostre pas. Al primer km intento no mullar-me els peus esquivant els grans basalts d’aigua, quan tot d’una passa una míssil entre els pèlags d’aigua, era en Miquel que quan veu un charcu si fot com els senglars. Passats els primers metres començo a concentrar-me i a accelerar una mica el ritme fins a col·locar-me darrera d’uns Vascos. EL cos va responent i la gestió del menjar i de l’aigua va sortint rodona.

Al primer AV1 a Cornudella em trobo amb la Ruth que m’esperava per fer el suport, em diu que vaig  13e, així que menjo un petit entrepà, aigua i continuo a bon ritme.
Al Km 25 un cop passat els penya-segats de Siurana baixem per trams molt tècnics fins al riu on el creuem varies vegades. En aquesta part coincideixo a en Joxelu perdut i cagant-se en la ostia, però trobem el camí. Ràpidament miro el meu GPS i en principi anava bé, però al riu en comptes de girar a la dreta, al no veure cap marca continuem fins a pujar una carretera i per un GR, en aquell moment 6-7 corredors que anaven davant meu continuen pel GR en direcció Mont-Ral, de sobte activo la ment, em concentro... paro el gps, el reinicio, el calibro i pum! Faig mitja volta junt amb un altre corredor que anava darrera meu, allà discutim amb altres corredors sobre el camí, mirem un mapa i ens decidim fins que trobem novament el traçat ( en aquest tram no les tenia totes, vaig fer uns 6km extres perdent gairebé una hora). Però eren els primers km de cursa i molta gent també s’havia perdut, així que els que m’havien passat ( uns 50) no els tindria a davant molta estona ja que com bé sabeu les curses posen a la gent al seu lloc. Així que vaig començar al km 27 una remuntada que aniria de menys a més.
Els primers 10 minuts després de retrobar el camí vaig adelantar a 15 persones, després em vaig trobar  en Biel, que anava molt fort, li vaig explicar tot plegat i vaig seguir al meu ritme. Al Punt de control de Castillejos ( km 35) vaig agafar 1 litre d’isotònic, no fos cas i vaig seguir amb la meva remuntada. 




A Vilaplana (Km) vaig fer la parada llarga d’uns 5-10 minuts crec, vaig aprofitar per menjar un petit plat de pasta, un entrepà, fruita i molta aigua fins al límit de quasi potar, però vaig poder pair-ho bé, vaig començar a sortir de Vilaplana caminant per fer la digestió. Ara venia una de les ascensions més complicades, calia remuntar del poble de Vilaplana ( 366m) fins a la Mussara (1.071m d’altitud aprox.) En aquest tram em trobo amb un cèlebre corredor, en Jordi Martí del Terrades Esport, compartim trams força complicats i tècnics, va ser l’únic punt on em van agafar fortes rampes, però les vaig poder superar. També remuntant em  trobo amb la Laia Diez la segona classificada de la cursa, anem fent xino xano comentant la jugada, als controls no es para gaire estona, però recupero distància ràpidament.

Al PK 67 m’espera Ruth per fer la darrera assistència, agafo el màxim de forces, menjo tot el que puc (entrepans, fruita i molt líquid). A partir d’aquí començo a tenir molt bones sensacions, veig que em queden només 23km per creuar meta així que incremento una mica el ritme en els trams tècnics i a les baixades. Deixo enrere als companys de fatigues i centro la meva atenció en atrapar als següents corredors. Al PK 77 arribem a Capafonts després d’un descens relliscós marcat per la velocitat i la bona gestió alimentària ( vaig amb un fotiment de menjar a la motxilla entre bocates, plàtan, batuts de fruita i barretes i 1 litre d’aigua). En aquest poble ni em paro, prefereixo seguir que queden només 10km per arribar i poques hores de llum.

Passat l’últim pk, adelanto a 3 corredors més i ja només queda fer una darrera ascensió en trams de pista forestal on encenc el frontal quan a les 20:45 ja comença a ser fosc. La sensació d’escoltar música i veure només les pedres que il·lumina el teu frontal arreglat amb celo i amb molt pocs lúmens, la fresqueta de la nit i el fet d’anar trobant les marques reflectants que t’indiquen el camí a pocs km de meta es màgica.   

Últims desnivells per afrontar els 3 darrers km en descens fins a Prades ( de lluny veig una llum vermella, però va massa ràpida així que em centro en no caure). Entrant a Línea de Meta amb 12hores 27 minutets en 17ºena posició i 13 de la meva categoria! Molt content d’haver acabat aquest repte malgrat haver perdut 1 hora per la mala senyalització. Satisfet sobretot perquè el coco no m’ha deixat tirat tenint en compte  el més important no es còrrer sinó pensar com fer-ho, gestionar la teva pròpia energia caminant a les pujades i aprofitant els trams tècnics per guanyar posicions.

En una prova de 90km en semisuficiència i per muntanya, l’alimentació ha estat la clau de l’èxit!!
Quant a la Organització NatureTime, crec que he amortitzat bé el preu de la cursa amb els detallas i tot el menjar i beure que m’he fotut. No obstant, destacar la mala senyalització en el tram del riu a baix de Siurana pel pk 27 on molta gent es va perdre i es que no varem veure cap marca per agafar el camí.
Volia remarcar que les Assics Gel Fuji II que em vaig comprar fa poc, s’han despellejat i són una merda. No us les compreu per res del món si voleu fer ultres. Les properes seran segurament unas Sportiva o unes Brooks.


Finalment Agrair als Suporters la seva atenció, en especial a la Ruth, a l’Eric que també va ser present als inicis de cursa, als pares del Mikel, Al Miquel pel seu esperit lluitador i també savi en pendre decisions dures però acertades, la seva dona, al Biel i la seva family, al Sergi, al Pol que també el vaig veure, a en Jordi Martí i a tots els que hem compartit trams en aquest ultra.

martes

Seguiment de la UTMCD



Per primer cop, podreu seguir-nos en viu per internet com si Veiéssiu un partit de futbol o una cursa de Formula 1, amb la mateixa emoció i controlant el temps posició i hubicació dins el circuit!

El Cronometratge Live Trail es un sistema innovador  que permet seguir als corredor pels 11 punts de control distribuïts per tot el recorregut de manera que els familiars i amics puguin conèixer on es troba cada corredor i en quina posició i temps es troben per tal d’assistir-lo en els punts habilitats o bé per tal d’animar-lo.

Pel Seguiment en viu cal connectar-se a la següent adreça: ( dorsal nº 148)




També es farà un seguiment a traves de facebook





lunes

Circular per Montserrat


El pasado domingo salimos del pueblo en dirección Montserrat para realizar un duro recorrido donde la belleza de las grandes columnas graníticas se funden con la vegetación haciendo posible moverse sin usar cuerdas.Desde Can Maçana, iniciamos la excursión siguiendo exculsivamente el GPS.

(TRACK http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1228384)

Es un recorrido exigente muy poco corredero que nos lleva al montserrat más interior, más roto entre grandes agujas, cimas, paredes, canales, cuevas y por pequeños senderos poco concurridos, casi solitarios con mucha vegetación, cabras y serpientes.
Se inicia la aventura desde Can Maçana donde dejamos el coche y ascendemos en dirección al Coll de Guirló por el GR 172 y en unos momentos encontramos la Cadireta:



A continuación seguimos hacia el camí del coll de porc, pasamos el Coll del Miracle, el camí de les comes y su coll, el Bassal dels Avellaners, la canal de la Roca plana dels Llamps




Una vez abajo, seguimos hacia el Coll del Montgrós y finalmente llegamos a la cima del Montgrós de unos 1.133 m. de altitud, una de las cimas montserratinas más altas. Una vez arriba disfrutamos de las vistas, pero ahora no es momento de detenernos, hay que descender por la canal de la Salamandra, abajo de todo hay un pequeño pozo que da nombre al canal y donde pueden observarse Crías de Salamandra, aquí no nos atrevimos a beber ese agua pese a estar sedientos.




Pasamos por el torrent y la canal de migdia, seguimos hacia el collet de Mosset y lo peor de la excursión, el camí del cabrit. Un sendero de vegetación baja y muy caluroso, aquí nos asamos vivos y sin apenas reservas de H2O. Llegamos a las 14:00h a la Cova de l'Arcada donde paramos a comer un poco y a recuperar fuerzas.

En el torrent de les Grutes un paso con clavos vemos  a las cabras asesinas y de repente empiezan a trepar por una pared vertical tirando a su paso gran cantidad de piedras, casi nos matan.
Finalmente volvemos al Coll de Poc i llegamos al coche sabiendo que hemos afrontado un recorrido circular exigente y peligroso, pero que en equipo nos hemos sobrepuesto a todos los inconvenientes.


martes

Why I Run?



No es el camino, tampoco la ruta o tan siquiera las preocupaciones que voy dejando tras mis pasos...
Avanzo sin detenerme entre la espesura de un bosque, rozando a cada paso las débiles hojas que un día crecieron de la tierra. Supero los obstáculos y con ellos, todas mis inquietudes desaparecen.

Mi energía no se agota, se recupera con cada latido y en un segundo me coloco en el lugar donde creo que debo estar.

Muchos me preguntan porqué lo hago... si realmente vale la pena sufrir...

Entonces hago el esfuerzo y respondo... No es la mañana lo que me hace despertar sino las ganas con las que me enfrento a cada nuevo reto. El sendero es una relación mística que sientes hacia la naturaleza. Nadie te dice lo que tienes que hacer y eres libre. Es ese momento de libertad, el que te empuja día a día, el que te aleja de las malas vibraciones.

Contra más KM más libre te sientes y mayor es la sensación de satisfacción. También me preguntan e incluso a veces yo mismo me pregunto si seré capaz de correr 100km asumiendo fortísimos desniveles...

Me preparo todo lo que puedo, planifico los entrenamientos desde el inicio a fin aunque no siempre los cumpla, desarrollo una estrategia para distribuir la energía en carrera, en la subida descanso y en la bajada intento marcar diferencia. Preparo la comida que tomaré en los puntos Kilométricos de carrera en función de las necesidades de mi cuerpo, analizo el recorrido resiguiendo con mis dedos la línea trazada sobre el mapa.

Llega el día... ganas de mear constantes, no paras de moverte, la noche anterior no has dormido nada por la emoción... pero cuando te tas cuenta empieza la acción, sales lento... detrás de mucha gente y  sabes que al pasar el primer collado, a 2.000m de altitud estarás delante, también sabes el tiempo que harás y casi la posición en la que cruzarás la linea de meta, aunque a veces no sabes ni si llegarás al km 68.

Las primeras dos horas se hacen eternas, no acabas de sentirte en plena forma, pero a medida que el sol va bajando ves que el ritmo se estabiliza, que no puedes correr más rápido pero tampoco no vas más lento. Vas parando en puntos de control para comer algo, te detienes, comentas la jugada y de nuevo retomas el ritmo.

La música te ayuda a pasar mejor la sensación de soledad durante la carrera, canciones que me motivan mucho: The xx canción Intro, Alesso Ft canción Years, Radioactive, Linkin park, David Guetta, Under Control ( alesso Calvin Harris), I dare you de Hardwel Feat, Hiptotizame de Wisin y Yandel, All night de Icona Pop, Burn de Ellie Goulding, Cry de Bingo Players, Namaste Magical Healing mantras, Let me stay de Jordi Veliz, SNOW White Muttonheads, don't Give up, All good things de nelly Furtado, Bither Sweet Simphony The vever, Summertime Sadness de Lana del Rey, Imaginary de Brennan Heart, The day that never comes Metallica... y podría decir muchas más.

Un paisaje tras otro, cruzas ríos helados y te sientes como una cabra saltando entre los bloques de piedras.

Los últimos Km son los mejores, cuando estás en una buena posición vas algo apurado pues te crees que el de detrás te pisa los talones y no paras de girar la cabeza para ver si te alcanza pero en realidad lo tienes a km de diferencia. Los calambres hacen acto de presencia y ya no tienes como frenarlos, pero tampoco te frenan a ti... y finalmente escuchas el repicar de las campanas, el claxon de los coches, la gente gritando y cruzas línea de meta donde seguramente alguien está esperando a que llegues.

Satisfacción total, cojeas pero es algo pasajero...

Actualidad de Montaña y Carreras

Actualidad de Montaña y carreras