Ultra Trail Barcelona 2015

Dist. 100km

Desnivell: +4.500

Temps: 12:00hores

Posició: 9 Gral/4t Senior.

La UTBCN és una prova d’ultraresistència que surt desde Begues passant pels punts més emblemàtics del Garraf.

Enguany el nivell tècnic dels corredors era molt alt i això es va notar des del minut 0 fins al final. Abans del tret de sortida, ens reunim el Miquel, Sergi, l’Êric, el Nergal Máquina, en Biel, l’Enric i Sala Giol per comentar la jugada.

Tret de sortida i tant l’Èric com un servidor començem junts els primers 6km al costat dels grans!

Els primers 20 Km són practicament tot senders així que es fa molt divertit, coincidim am l’Enric, una bona estona, el camí és ple de pedres i hem de parar atenció a cada pas. Tot just abans d’agafar la baixada cap a la platja del Garraf, seguint als del davant ens perdem, no ho veig clar així que trec el meu GPS i els hi dic que no anem bé, però els 3 que tenia davant no em fan cas i segueixen, jo faig mitja volta i retrobo el camí correcte pel que perdo 4 minuts, temps suficient per a que en Terry Conway m’adelanti! Abans de baixar, em trobo amb un company que tira molt fort a les rectes, però jo el passo a les pujades i als trams tècnics on aprofito per pujar el ritme.

Al poble de Garraf em trobo amb el Joan Pera i la Carme! Menjo ràpid i segueixo el trajecte cometent l’error de no omplir el 2n bidó de reserva!

Ara em tocarà patir de valent, doncs per tal d'assolir l’ermita de la Trinitat hauré de barallar-me amb llargs camins plans!!! Aquí perdo una mica de pistonada i decideixo afluixar i dosificar l’energia pel final, deixo que m’adelantin corredors que després ja tindria oportunitat d’adelantar. Entre tant, just abans de la darrera pujada em quedo sense aigua estic fos i sec! Miraculosament em trobo amb en Joan i l’Enric que malauradament ha de plegar per problemes, així que m’ofereix la seva aigua i un xarrup d’alguna cosa dolça que em fa tirar metrus.

Al KM 46 arribo al costat de la Laia (guanyadora femenina de la UTBCN) però marxa aviat mentre jo menjo el meu entrepà de pernil de pata negra que tenia reservat! Afago forçes i marxo! Al poc de 6km enxampo a la Laia i a un altre corredor, els deixo enrera i segueixo el meu camí fins a l’últim avituallament abans d’entrar a Begues.

Un cop a Begues (KM 69) menjo un plat d’arrós i descanso una miqueta pels darrers 30KM (els més durs de la cursa). Estic sol i no tinc a ningú al darrera així que intento relaxar-me! Hi ha una cosa que no va bé! La panxa s’em remou, em fa mal quan corro però no deixo de tirar endevant!

En un tram planto un indio i em sento molt millor!!!  Començo l’ascensió per la zona cremada amb calma perqué el  sol apreta de valent. Aquí hi ha un altre problema, la tibia esquerra em comença a molestar a les baixades, la tinc molt carregada, però ja no puc parar!

Al Km 83 Arribo a Torrelles de Llobregat on em trobo assegut a una cadira al corredor que tenia al davant!!! Jo recargo els bidons, afago un platan i el segueixo just al darrera, anem junts un parell de km fins que em decideixo atacar fort a les pujades (sobretot la primera després de l’avituallament on ens fan pujar fins a la torre de vigilància contra incendis) allà ja l’he perdut de vista!

Aquí recordo que l’any passat vaig compartir camí amb en David Guitart i com comentavem quan ens posavem a caminar i quan a còrrer! Aquesta vegada em va tocar fer-ho tot sol.

Arribo al KM 94 (Mare de deu de Bruguers) aquí em trobo amb en Roger Viñas que sembla que va fos!  Omplo bidons d’aigua, menjo unes barretes i segueixo amunt! La última pujada! S’em fa amena, però la baixada s’em fa molt dura, em fa mal el peu i vaig tocat però se que ho tinc per la mà, no veig a ningú al darrera així que em permeto anar a un ritme suau!

Añadir leyenda

Finalment just a les 7:00 de la tarda entro emotivament a meta amb un temps de 12 hores!

Agraïr el suport dels Sala Giol! De la Ruth, dels Pares del Miquel i felicitar a tot l’equip pel carrerón marcat!

ULTRA TRAIL MUNTANYES COSTA DAURADA 2015

Temps: 11h 27 minuts

Distància: 90KM

Desnivell: 4.500m+

Poss: 3 Gral.

Eren les 9 del matí i a Prades la boira envaïa el poble mentre els vilatans estaven a punt per gaudir de la jornada.  Les campanes repicaven indicant l’inici d’un gran repte com és la Copa Catalana de Ultraresistència de la FEEC. La idea era competir per equips amb el Vilanoví Èric Ortiz, un repte que volíem assolir plegats per recordar vells temps.

La sortida, a diferencia de l’any anterior es fa amb certa tranquil·litat mentre l’Èric i jo ens anem situant, la velocitat va pujant mentre, ell  xerra com si res de temes superflus. Arribant a l’Albarca, ens col·loquem entre els 8 primers, el terreny és força correder així que aprofitem per anar guanyant distància respecte dels perseguidors fins que ens quedem sols. A la pujada cap a Siurana em costa seguir-lo però no afluixem el ritme que portem que és d’escàndol! Un cop a dalt, podem contemplar les grans parets i els precipicis que ens queden a la dreta on la magestuositat de les llises parets es confon amb l’abisme.

La baixada cap al riu es fa molt divertida, fins que arribem al punt on l’any passat molts ens varem perdre durant 1 h. Aquest any no podia fallar res i així va ser! De pujada a castillejos recupero l’alé i arribem a Vilaplana amb 4h i 15 minuts. Menjem ràpid i obrim els bastons per afrontar la pujada cap a la Mussara. En aquest tram el meu company va una mica tocat de la panxa així que afluixem una mica.

Un cop amunt podem veure tota la costa i en aquest tram ens confirmen que s’ha retirat un corredor per problemes i que anem 4 i 5e, però encara quedaria molt com per fer-se il·lusions. A l’Albiol l’Albert es veu obligat a abandonar per lesió, una llàstima ja que anava molt bé! Tot plegat fa que ens col·loquem 3 i quart! L’Èric i jo anem fent les nostres quinieles. Uns km més tard ens enterem que han desqüalificat a un corredor per no dur el material, així que ens col·loquem 2 i 3, posició que del km 65 fins al 90  ja no s’alteraria.

A Mont Ral ens obliguen a fer un control de Material molt exigent, els hi ensenyo el pantaló llarg, paravents impermeable,polar, samarreta màniga llarga, buff, guants, frontal, tapping, piles, manta tèrmica, movil i alguna coseta més que ara no recordo.  En aquest punt, he de dir que cometo un error de logística ja que em deixo menjar i perdo algun sobre de magnesi. Mentre intento fer una petita mossegada a un entrepà sento: Daviiiiiiiiiiiid!!!!!! És l’Èric que em reclama enfurismat per seguir el nostre camí, és hora de plegar trastos empassar el bocata i seguir.

Entre Mont Ral i Capafonts començo a patir rampes molt severes que m’obliguen a parar en sec, el mal és tan gran que fa que em sigui impossible aixecar les cames més de 10 cm del terra. Pateixo i xisclo del dolor. No puc saltrar els arbres caiguts. Intento recuperar-me i segueixo, l’Èric es veu frenat així que al cap d’uns km decidim separar-nos per no perdre la 2º plaça de la General ja que jo segurament la perdria.

Un cop sol, em concentro en cada pas, intento evitar grans moviments i limito l’energia a donar petits passos, de tant en tant pateixo la paralització del cos, el que m’obliga a parar-me en sec, se que m’atarantaran, inclús penso en retirar-me.

La baixada a Capafonts em dona forces, poc a poc em vaig recuperant i mantinc un ritme lent, a les pujades se que ningú correrà així que relax, en les rectes intento trotar tot el que puc. Segurament el ritme que portava amb l’Èric em va donar un marge de 30 minuts respecte la resta de perseguidors, que van escurçant la diferència poc a poc però aguanto bé la pressió.

Quan cau la nit, em poso el frontal i ho veig tot una mica més clar, estic tranquil i se que arribaré, d’alguna forma la nit em fa pensar en altres coses i m’oblido de les rampes, tot d’una estic ja a 3km de meta, la cosa pinta bé i no tinc cap llum al darrera pel que em relaxo i m’ho començo a creure!!!

Entro a meta 3r a 20 minuts de l’Èric i a 6 del 4t, val a dir que només li treia 3 minuts al 4t però als últims km vaig fer la última apretada.

Agrair el suport de la dona que sense ella no hagués pogut acabar sense cap dubte, als pares del Miquel per l’entrepà de pernil, al Miquel i al Jose els felicito per fer primers per equips, a l’Èric també pel nivell que està demostrant aquest any, al Chema, el David, el Sergio, al Nergal Maquina pels progressos, al Albert Viñau per la seva dedicació i segur que em deixo a algú! Però en conjunt formem un bon grup Ultrapenjats.

Fins la propera amics.

Hivernal de Campdevànol 2015

Distància: 42KM
Desnivell positiu: 2.800m
Temps: 5h:17 minuts
Posició: 16 general/ 10 categoria.
------------------------------------------

Les muntanyes em transmeten l'energia que necessito i el contacte de cada pas amb la neu, el gel i l'aire em fan sentir viu, tot plegat em recorda el perquè de cada Km, de cada alé que em fa seguir el sender i lluitar amb la meva ment, còrrer per ser feliç, còrrer per simple plaer de fer-ho envoltat de natura, al meu territori.

La duresa dels desnivells em teletransporta a un altre mòn, l'aire gèlid i la sensació de perill fa que tot allò material i superflu es quedi al servei de guarda-roba, amb mí porto l'essencial per sobreviure els 42km. 

L'avituallament, és el punt on l'aigua, el codony, el plàtan o el fuet es converteixen en l'essencial, amb les mans suades i brutes agafes el menyar,  omples el bidó d'aigua i continues

corrent fins a creuar la catifa vermella de la població de Campdevànol, 

                                                                                            David Neila 

La Hivernal de Campdevànol, una Marató de Muntanya en estat pur, amb potents desnivells on el factor meteo juga un paper clau, fins i tot m’atreviria a xifrar-lo un 50% mentre que l’altre meitat queda a les cames de cadascú.

A les 8 del matí prenem sortida junt amb l’Èric, L’Isma, el Sergi, lluís, l’Albert i la resta de companys que també ens coneixem. El ritme de sortida és elevat i no triguem gaire a agafar distància respecte de la resta de competidors, sortir amb l’Èric em dóna velocitat i aconsegueixo situar-me al grup capdavanter però pensant ja en l’estratègia de cursa.

Com deia, L’Èric m’ajuda a mantenir un ritme força elevat, però tenint en compte que vaig carregat amb motxilla i que aquesta cursa té al voltant de 2.800m de desnivell positiu, decideixo guardar-me i reduïr el ritme de pujada.

M’adelanten fins a 5 o 6 corredors que apreten ben fort a la pujada, jo segueixo amb la meva estratègia de mantenir un ritme lent però segur per tal d’apretar a partir del km 30 on ja tot és baixada. Aquesta idea la vaig agafar l’any passat en aquesta mateixa cursa quan coincidint amb la Núria Picas fent tota l’ascensió, a la baixada s’ens va berenar a tots. Val a dir que l'any passat la meteo va ser extrema, amb tempesta  i molta neu.

Un cop assolim cota 2.000m el paisatge és espectacular, menys carregat de neu que l’any anterior, però sorprenentment tècnic i fresquet. En aquest tram coincideixo amb “El abuelo” que apreta ben fort a la pujada.

A banda i banda de la carena, les muntanyes em transmeten l'energia que necessito i el contacte de cada pas amb la neu, el gel i l'aire em fan sentir viu, tot plegat em recorda el perquè de tot plegat, còrrer per ser feliç, correr per simple plaer de fer-ho envoltat de natura, del teu territori.

Un cop fets els Cims de 2.000m, entre ells la covil, Costa pubilla, l'emperadora i el Pedrapicada, ja gairebé tot és baixada i començo a incrementar el ritme però sense arribar al 100% per tal d’evitar rampes ja que no havia portat les sals i només disposava d’un gel.

En pocs minuts, afago al corredor que tenia al davant, em paro molt poc al control, agafo fuet, codony, fruita ect.. i segueixo baixant, tinc a la vista a més corredors. És un moment una mica complicat perquè m’estic pixant, decideixo esperar a pixar quan trobi una pujada per no perdre gaire temps.

Seguidament, agafo a dos corredors més i el mateix. Tot seguit coincideixo amb un altre corredor, un tal Raul, el segueixo però no el vull passar encara perquè va força ràpid. Passats uns Km, decideixo adelaltar-lo just en una baixada molt bèstia, mantinc la posició, però el ritme que portem es literalment estratosfèric, adelantem plegats a un altre corredor.

Arribem a un control, m’obligo a agafar poca cosa i arrancar ràpid, ell fa el mateix, així que seguim plegats fins al següent control, aquí decideixo parar-me una mica més i recuperar, ell marxa i ja no el veuré més.

Finalment, els últims km els faig en solitari i a un bon ritme, miro enrere i no bé ningú així que començo a afluixar el ritme, cal pensar en tota la temporada que ens queda.

Arribo a meta amb 5h:17min, en posició 16 de la general/ 10é de la meva categoria, a 2,88 minuts del Raul i també de l’Èric i deixanta l’Abuelo a més d’un minut.

Molt content per tornar a la competició, però encara no em sento còmode a les pujades, pel que caldrà seguir millorant de cara a la propera.

Una organització de 10 sobre 10, em vaig sentir molt mimat, els avituallaments perfectes.

Agrair el suport del meu equip, Training Trail Team/dxtrems i felicitar al Albert, Isma, Sergi, Lluís i sobretot a l'etern company L'Èric!!

Fins aviat amics.

Ascensió al Taga

Altitud: 2.035m.

Sortida: Ribes de Freser: 900m

Desnivell + 1.100/ acumulat 2.200.

Distància: 14km

Temps anar i tornar:  Excursió: 5h//Trail: 1h30

Dificultad: Fàcil++

 El Taga es un dels cims més emblemàtics del Ripollès que cal fer al menys un cop a la vida. Està situat a la Serra Conivella tot quedant separada de la Serra Cavallera per la Portella d’Ogassa. Malgrat no ser una muntanya de gran altitud, es poden contemplar cims majestuosos com ara el Puigmal. La bellesa del seu cim, recobert de prats de pastura i la màgia de la seva història t’atrapa en un món on tot el que queda a la vall deixa de tenir importància per fer-te amo dels teus propis pensaments.

A camí d’una fàcil ascensió combinada amb un atractiu desnivell fa que aquest sigui un punt de referència per iniciar-se a la muntanya o per seguir entrenant Trail.

Deixant el cotxe a l’aparcament Ribes-Vila del cremallera, creuem la via i trobem un cartell on ens indica els diferents itineraris entre els quals trobem l’ascensió al Taga. Seguim el caminet per la font de Santa Caterina, i a la que podem trobem un  camí marcat que es comença a enfilar per l’esquerra. Val a dir que es el camí directe tot i que n’hi ha un altre que dona més volta, per tant cal estar atents en aquest punt. Més val preguntar si trobeu algú per allí.

El camí travessa grans forestes i s’endinsa per l’espessor dels grans arbres. Seguim fent SS fins a trobar un creuament de camins, aquí no hi ha dubte un cartell ens indica la direcció cap al Taga.

Un cop superat el bosc, els prats es fan evidents, tot i que encara no veiem el cim, en aquest punt els desnivells es fan notar i cal parar atenció a cada pas. Un cop pujem al darrer turonet, podem veure l’ultima pujada empinada que ens donarà accés a la gran creu que es troba al cim. Fotos de rigor i a fer l’entrepà prenent el sol arrecerats de la tempesta.

Tuca de Mulleres

-Altitud: 3.010m

-Duración: ida y vuelta 5/6h a buen ritmo.

-Dificultat: Facil ++ (Último tramo con trepada no apta para inexpertos).

-Agua: de inicio hasta los 2.700m. se puede ir bebiendo del Río y de los diferentes manantiales que brotan (contra más arriba más pura)

La Tuca de Mulheres con sus de 3.010m de Altitud es una montaña que  se puede ascender en una sola jornada  o repartirla en varias haciendo noche en el Refugio de Mulleres situado a 2.400m. Es una cima considerada fácil, aunque debes saber que en el tramo final existe una canal con algún tramo expuesto no apto para inexpertos en ascensiones de este tipo.

Dejamos el Coche en la Boca sur del Tunel de Vielha, si venimos desde Lleida tomamos la salida que dice para Camiones de Mercancías Peligrosas y ascendemos el camino hasta el Espitau de Vielha donde hay un gran Parking. A continuación seguimos el camino que remonta el río en dirección al Refu de Mulleres. Los primeros metros transcurren por un camino sin apenas desnivel y progresivamente se accede a una masa forestal preciosa que culmina con una maravillosa cascada donde se pueden hacer fotos espectaculares. De ahí seguimos las marcas del camino sin mayor pérdida que despistes puntuales, pero es muy intuitivo ya que desde el inicio de la ascensión podemos apreciar la Tuca incluso desde el Coche.

A medida que vamos ascendiendo, el terreno se muestra más pedregoso y técnico pero a lo largo del recorrido y hasta prácticamente los 2.700m de altitud podemos ir recogiendo agua por el camino para beber.

Tras 1h y 20 minutos de caminata a ritmo rápido y muy ligero de peso llegamos al Refugio, se trata una caseta no guardada que cuenta con mantas y una radio de emergencia, un lugar sin duda cálido para soportar bajas temperaturas invernales.

Tras investigar un poco el interior del Refugio, seguimos ascendiendo junto a los diferentes lagos glaciares sin mayor dificultad. Al llegar al tramo de la Canal, agudizamos el instinto y empezamos a trepar encontrando cada uno nuestra línea mágica de escalada en función de lo que buscamos. Una vez superado, seguimos la cresta por la vertiente norte de la montaña, el frío se hace notar así que hay que ser agudo y no dormirse en este tramo. Finalmente Hollamos cima en la tuca con vistas de los Besiberris y la Espalda del Aneto.

LA TUCA DESDE LA ASCENSIÓN AL COLLADO

VISTAS DESDE LA CIMA

ASCENDIENDO POR LA CANAL

St Mateu X trail

El passat diumenge va tenir lloc la primera marató de la Serralada Marina, una prova de 42km amb 2.000m positius caracteritzat per ser un circuit molt trenca cames amb trams de sorra fina que t’impedeix traçar amb velocitat les corbes.

La sortida desde Premià de Dalt es una mica estranya, em sento cansat i amb poques energies. Em col·loco entre els 3 primers però veig que van a un ritme massa fort com per aguantar tota la cursa així que baixo les pulsacions per relaxar-me una mica.

 El matí va caient i la temperatura pujant, fa un sol radiant i estem empapats de suor. La calor es insuportable i decideixo seguir baixant el ritme. Pel km 10 m’adelanten fins a 4 corredors, més endavant també m’adelanten 3 més.

Definitivament no va ser el meu dia, estava entre una sensació de cansament físic però també de falta de motivació, segurament pel terreny al no ser alta muntanya i també per ser una competició que no tocava. Durant molts trams m’avorreixo corrents, no estic agust. Al avituallament del Km 20, només trobo bollería industrial i aigua ( un error greu de la organització). Segueixo corrent i suportant com puc el calor i el ritme . Al km 28 he d’augmentar les dosis de sals i gels que portava de reserva.

Al control del km 30 on trobo un avituallament en condicions, aprofito per menjar i guardar-me un plàtan. Allà em diuen que només puc veure mitja ampolla d’aigua, però me’ls quedo mirant i em prenc no mitja, ni tan sols una, sinó 2 ampolles petites. ( la realitat supera la ficció). Passat aquest control, ens trobem amb una pendent molt forta on he de fer servir les mans per progressar. A dalt de tot adelanto a un altre corredor que es veu molt tocat per la forta calor. A partir d’aquí ja res m’aturarà fins al final i seguiré escalant llocs a la classificació. Pel km 38 em trobo amb el 4rt classificat que porta perdut 4 minuts, es veu que els propis organitzadors van treure les cintes perquè es pensaven que ja havia passat tothom, per sort com ja em conec aquets problemes, vaig treure el gps i vaig orientar el camí al nostre amic i de forma inseparable varem fer els darrers km petant la xerrada per evitar l’avorriment, podía haver-lo adelantat al tram final si, però era arriscar-me a quedar-me tieso per les rampes que ja feia rato que eren presents i no em quedaven sals.

Finalment entro a meta  en 4h 45 minuts, en 5 lloc de la General, 3 de la meva categoria (que per cert no tenia podi).

Amb aquesta cursa, M’acomiado de la temporada competitiva i passo la Alpinística de Ple. De cara a la temporada vinent sonen veus com la hivernal de Beret, Campdevànol, Sant Sadurní, UTMCD, UTBCN, RONDA,  VILALLER,RIALP...

Cursa de Muntanya de Gelida 2014

Posició: 2n clas.

Distància: 14km

Desnivell: 500m

Lloc: Gelida.

El  21 de setembre vaig còrrer a la primera edició de la cursa de muntanya de Gelida la qual, té com a objectiu, recaptar fons per la Assoc. Protectora de Gats de Carrer de Gelida. 

Pels que feu distància curta o us inicieu en aquest món us la recomano totalment, la organització de 10. El circuit estava molt ben marcat i en aquells punts confusos els voluntaris et deien cap a on tenies que tirar.

La sortida es fa a un ritme no gaire ràpid, els primers corredors es van posicionant, em col·loco 2n intentant seguir el ritme del Gerard Gil que no afluixa a les pujades, començo a notar la falta d'entrenament d'aquets últims 15 dies de descans després de la CCC, pel km 3 m'adelanta el Borja Castillo  que tampoc afluixa i segueix  un ritme fort per assolir el montcau on ens espera un petit refrigeri. En plena pujada veig a 3 corredors que em trepitjen els talons, així que no podré parar-me al avituallament. Corrent agafo el got de ISO i m'el prenc ràpid per començar el descens vertiginós. 

La baixada la vaig fer literalment volant entre trams molt pedregosos pero a l'hora correderos,  de lluny veig al Borja però no puc agafar-lo, ja només queda 1km i la cursa està decidida, vaig a fondo tot el rato a un mínim de 183 ppm.

Finalment entro a meta 3r de la General y 2n de la categoría senior.

David Neila Pérez

The North Face Ultra Trail du Mont Blanc. CCC

Courmayeur-Champex- Chamonix.

“Somiar ens fa lliures, cada pas ens allunya d’alló racional per cercar-nos en la obscuritat de la nit, en la fredor de la pluja que t’atravessa el paravent fins als ossos. En la immensitat de la muntanya ja no ens podem aturar, seguim el sender fins al final, pel simple plaer d’envoltar-nos de natura”.

La CCC es una cursa que no necessita presentacions, es una prova de 100km amb poc més de 6.000m. de desnivell positiu que pren com a sortida la població italiana de Courmayeur, tot travessant els alps Suïssos  per borejar Mont Blanc i finalment amb destí a Chamonix.

Es una prova que s’ha de fer un cop a la vida per gaudir de l’espectacle. Els dies previs a cursa arribem a les Houches on ens espera un hotel força rudimentari i cutre, però ideal per la gesta. Un cop instal·lat, cal provar material, així que decideixo fer una petita excursió direcció al Mont Blanc per la Gouter. A primera vista em sembla tot majestuós, i cada cop que ets més alt encara ho veus tot molt més imponent. Un cop fet aquest entrenament de poc més d’hora i mitja, toca recollir trastos i fer excursió cap al refuge nit d’aigle on  aclimatem el cos a 2.600m.

Finalment arriba el dia de recollida de dorsal, però abans  ens fan dur tota la motxilla per passar el control de material. Un cop passat satisfactòriament m’entreguen el dorsal 3050.

Al dia següent ens llevem a les 4am per agafar un bus que ens durà de Chamonix a Courmayeur, ens sentim com en un aeroport a punt d’embarcar, un tinglado impresionant. Un cop passada la frontera, el conductor es perd i ens fa voltar una bona estona fins que trobem el punt de sortida.

La línea de sortida també la tenen muntada molt bé. Els que vam dir que baixaríem de 17 hores ens posen en el primer grup amb els pros. Sonen els  himnes d’ Itàlia, Suïssa, França i tret de sortida. Els corredors del 2 i 3r torn encara trigarà uns minuts a sortir.

La sortida es molt èpica, els grans corredors surten a gran velocitat creuant la petita població de la Vall D'aosta, tothom crida i anima, però quan comencem a pujar es va fent el silenci, i no es per menys ja que en poc més de 10km hem de pujar a la Tete de la Tronche (2.500m). El ritme no minora i em trobo amb en Roger Viñas (3r a la emmona 2014).

Al Km 15 arribem al primer avituallament, el refugi de Bertone on hi ha un ambient espectacular!! Amb els crits de la gent no pots parar de córrer en pujada, et criden pel teu nom i et segueixen uns metres! Seguim corrents per paratges màgics a les faldes del Mont-Blanc i les Grandes Jorasses, escoltant el tremor dels seracs caient del cel. Estic en la posició 73 i el ritme es molt fort. A  Arnuva m’espera la Ruth per donar-me els ànims que necessitaria per pujar al Grand Col Ferret. El temps no acompanya gaire i pinten bastos. En la pujada un espontani em segueix per animar-me i dir-me el que m’espera ( un flipat de la vida). A la pujada em torno a trobar amb en Roger Viñas i ens posem el paravent per la pluja ja que estem a punt de fer l'ascensió al famós col Ferret, tot i que no n¡hi havia per tant, es una pujadeta com les que podem trobar al pirineu tot i que decideixo pujar molt lentament per guardar forces per la baixada. Curiosament a dalt del Col ferret deixa de ploure i fa molta calor, baixo cagant llets fins a la Fouly seguit per un runner del Brassil molt bo en baixada però lent en pujada.  Estem ja al km 42, En aquest control menjo bastant i m’entren ganes de potar, no puc còrrer, però intento relaxar-me , paro uns 15-20 minuts. Casualment em trobo amb el Sergi Viladot i al tenir el mateix ritme decidim anar junts una estona.  El Sergi s'escapa tant a les pujades com a les baixades, però sembla que s'espera. Recordo que les distàncies entre punts de control es fan molt llargues i quedem curts amb un litre d’aigua. 

A la part de Suissa, els pobles són preciosos, cases de fusta mig obertes i prats de gespa, tot plegat molt bucòlic, per arribar a champex hem de fer una forta pujada que no s'acava mai, però gaudim de la preciositat del bosc.

Arribem a Champex-Lac i ens cruspim un plat de macarrons, 2 sopes de fideos, plàtans... de tot. Un cop tenim el menjar a dins, encarem la pujada  fins a Trient. Aquets 17km se’ns fan pesats, trobem molta boira pel camí però portem un ritme alt per poder arribar a  Trient  de dia i forts. Estic empapat així que decideixo canviar-me de roba per passar la nit. La pluja  comença a fer acte de presencia i  cada cop es més intensa. La Ruth em fa l’assistència i marxem cap a Vallorcine. Pel camí comença a ploure de forma considerable i ja no para de fer-ho. Recordo com la boira es va apoderant del paisatge, cada cop es fa més fosc i no es veu res, la pluja no para de caure. el que era un sender, es converteix en un improvitzat torrent d'aigua i amb cada pas t'esquitxes tot. En mig del no res ens trobem am el punt de pas de la Gletè a 2.000m on no parem ni un minut per seguir i baixar ràpidament a Vallorcine ja de nit i empapats tot i que el fred encara es suportable. En aquest control arribo en 61 posició, m’asseco una mica i menjo molt de Salchicón per tenir greix i evitar així hipotèrmia.

En camí la pluja es fa cada cop més intensa, i ens toca lo pitjor, la part més tècnica de tota la cursa, la pujada fins a la téte aux vents ( 2110 m.) roques mullades, fred, pluja, més fred. Sento ja la obscura presencia de la sensació d’estar empapat per fora i per dins, però el paravents sembla que fa la seva funció de retenir part de la calor. Estic amb el frontal a tota potència i tapat amb la caputxa fins dalt, cada pas ens porta més amunt i el fred va guanyant terreny junt amb el vent. Just a dalt al Sergi li agafa una rampa a la cama i ens hem de parar un moment! Jo em cago en tot però no parem, es vital seguir pujant i no quedar-se quiet ni un segon. Es nota que volem sortir d’aquell merder que no s’acaba, portem ja de 3 a 4 hores empapats. Un cop a dalt, passem control i baixem fins a la Flégère 1.870m en 59 posició. Només queden 8km per Chamonix i es tot baixada, així que decidim anar a per totes adelantatnt a uns quants corredors, un cop a baix, comencem a reduir el ritme i l’últim km el fem gaudint de l’espectacle que es entrar pels carrers de chamonix amb la gent animant a les 12 de la nit i finalment creuar la Línea de Meta on entrem en 54 posició després d’haver fet 15hores i 16 minuts.

Agrair el suport rebut de tots vosaltres i en especial de la Ruth per haver aguantat la mala organització pels que feien assistència al corredor. També al Miquel per la seva samarreta que em va donar Forces, a l'Eric, el Jose, el Sergi, el Biel, al Xavi Ros per ser finisher de la UTMB i a tots els que em seguiu.

El material empleat: les Saucony van respondre bé en pedra mullada, els bastons quechua són molt resistents i em van  facilitar estabilitat a les baixades complicades, el paravents Hagloff molt correcte i transpirable, la caputxa reté molt bé la calor del cap. Pel que fa a les samarretes, pel proper ultra m’agradaria adquirir una peça que sequi molt ràpidament la suor. El frontal NAO: perfecte, sembla que es faci de dia.

Destacar la mala organització pel que fa al servei de busos facilitats pel seguiment de la cursa, va ser un DESASTRE, mal sincronitzats. Un 0.

Video 100 isards a la molina

Video dels 100 Isards de la Molina: