Mostrando entradas con la etiqueta david neila pérez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta david neila pérez. Mostrar todas las entradas

domingo

Ascensión al Teide

Ascensión Pico Teide 3.718m
Salida: Playa Jardín (Puerto de la Cruz)
Distancia total: 63km (ida y vuelta)
Desnivel positivo: 3.900m
Tiempo empleado: 12h (7:30h subida/4:30 de bajada)
 Dificultad: Muy Fácil.

  










Se trata de una ruta muy poco transitada que se caracteriza por el doble reto de coronar el Pico Teide de 3.718m, considerado uno de los volcanes más altos y potencialmente más peligrosos del planeta y de hacerlo no desde su base como se hace de forma comercial, sino de hacerlo de una sola tirada desde la playa, porteando todo el peso del alimento y los litros de agua necesarios (mínimo 3) sin ayudas externas y en un viaje de ida y vuelta espectacular.


También se puede subir desde playa socorro, pero yo he optado por un camino distinto.

La excursión se puede dividir en cinco segmentos:

1.      El primero que es quizá el más farragoso que consiste en atravesar pueblos y zonas urbanas (8 km)

2.      Ascender por el anillo forestal en el que se encuentra el linde entre el mar de nubes que separa “la civilización” de la zona de desierto volcánico que caracteriza el clima del Teide (km 8 a 17).

3.      Atravesar un desierto hasta llegar a la base del Teide (km 17 a 27)

4.      Ascender la famosa rambleta, donde ya se empieza a ganar altitud, pasando por el refugio Altavista (km 17 a 30)

5.      La última subida que da acceso a la cima y de la cual se precisa un permiso especial para acceder si no lo haces de las 8 de la noche a las 8 de la mañana (km 30 a 31) : Link para pedir el permiso:



Empezamos la ruta desde Playa Jardín a las 23:30 con 3 litros de agua, la idea es salir despacio e ir racionando al máximo el agua ya que según las reseñas de internet, no hay agua  en toda la travesía (veremos que no es cierto).

Los primeros km se hacen algo pesados pues hay que cruzar la civilización en dirección a los Realejos, pero una vez superado este escollo, entramos ya en materia entrando por el barranco de la calera para encarar la rambla de la orotava (la primera subidita que nos conducirá hasta cota 900 donde se ubican multitud de fincas y huertos particulares preciosos.

De noche hay bastantes perros ladrando, pero me los encontré todos atados. (no está de más llevar un palo por si las moscas).

Pasada esta zona de fincas, entramos en zona salvaje. Aquí, vamos a encontrar un punto de agua que es el KM 12 aprox (km 13-14 del track de wikiloc) cota 1.192 aprox, situado en un área recreativa (junto a unos merenderos). El Agua no está tratada, pero yo bebí (de bajada) por necesidad y sigo vivo.




Seguimos ascendiendo de forma considerable entre la masa forestal y llegamos a la mitad de cota: 1.858 donde llevamos bebidos casi un litro de agua (vamos bien). Tomo un pequeño descanso y retomo la marcha hasta llegar a la capilla de la fortaleza. Un punto que separa “la vida” de la parte caliente y seca que caracteriza el clima volcánico del Teide.

Aquí la subida se hace algo pesada, ya no hay árboles y todo está seco, parece que estemos en otro planeta. Senderos de arena, piedra pómez, plantas secas y apenas alguna luz de ojos brillantes espiando nuestros pasos.



Pasado el largo tramo de desierto, nos encontramos a 2.470m y el paisaje vuelve a cambiar, ahora la sombra nocturna del Teide la tenemos a nuestros pies, las estrellas fugaces se suceden una tras de otra y avanzamos decididos por un tramo de pista forestal que va haciendo S.

A partir de cota 2.700 vamos a ver la Montaña Blanca y los Huevos del Teide.

Estamos ya próximos a entrar ya en lo que es la base del Teide subiendo por el sendero conocido como la Rambleta, que nos da acceso al Refugio de Altavista a cota 3.260 aprox.

Son las 6:15 de la mañana, así que como voy bien de tiempo, me permito descansar un rato. Hago revisión de Agua y todavía me queda medio litro (suficiente para subir pero insuficiente para llegar entero de vuelta a Playa Jardín.

Por suerte accedo al Refugio donde hay unas máquinas expendedoras de refrescos y Agua (3 euros medio litro de agua). Adquiero 2 botellas de agua y me las guardo para la bajada).

De fuerzas voy bastante bien, aunque noto que la mente se va enublando, mientras converso con los guardas, me doy cuenta que me cuesta pensar las palabras que digo, pero es normal.

Una vez descansado, retomo la marcha y cruzo el Mirador de la Fortaleza, cota 3.555 (punto donde a partir de las 8:00 am no se puede acceder si no tienes un permiso).

Todavía es de noche y no hay nadie, solo se divisan luces de frontales que suben desde la base y también en la cima se divisan ya algunas luces de frontales.

Aquí la altitud me empieza a pasar factura, me noto bastante mareado, así que  por seguridad he de progresar haciendo uso de las manos para evitar sustos. También las fumarolas de Azufre del volcán me molestan, pero sigo subiendo por el sendero Telesforo Bravo y Cima!

La cima del Volcán es espectacular, las fumarolas blancas se suceden en el cráter y hace una temperatura agradable (eso si con olor a huevos podridos).



Son las 7:25 y sale el sol entre el inmenso mar de nubes, todo un espectáculo. Apenas salen los primeros rayos de sol mi instinto de supervivencia me hace descender pues ahora hay que perder casi -4.000m y cruzar desiertos a plena luz del día con apenas un litro de agua.

La bajada la hago sin prisa pero sin pausa, los primeros 1.000m de descenso se me hacen muy llevaderos y rápidos. Son las 9:30 y es momento de pasar la zona de desierto. Ya a esta hora hace un calor espantoso así que decido poner una marcha más hasta llegar a la zona del mar de nubes (cota 1.500) donde el clima es muy agradable.

Los últimos km de regreso se hacen muy largos y sin gota de agua pero finalmente llegamos a Playa Jardín!!! 


miércoles

ULTRA TRAIL MUNTANYES COSTA DAURADA 2015

Temps: 11h 27 minuts
Distància: 90KM
Desnivell: 4.500m+
Poss: 3 Gral.











Eren les 9 del matí i a Prades la boira envaïa el poble mentre els vilatans estaven a punt per gaudir de la jornada.  Les campanes repicaven indicant l’inici d’un gran repte com és la Copa Catalana de Ultraresistència de la FEEC. La idea era competir per equips amb el Vilanoví Èric Ortiz, un repte que volíem assolir plegats per recordar vells temps.

La sortida, a diferencia de l’any anterior es fa amb certa tranquil·litat mentre l’Èric i jo ens anem situant, la velocitat va pujant mentre, ell  xerra com si res de temes superflus. Arribant a l’Albarca, ens col·loquem entre els 8 primers, el terreny és força correder així que aprofitem per anar guanyant distància respecte dels perseguidors fins que ens quedem sols. A la pujada cap a Siurana em costa seguir-lo però no afluixem el ritme que portem que és d’escàndol! Un cop a dalt, podem contemplar les grans parets i els precipicis que ens queden a la dreta on la magestuositat de les llises parets es confon amb l’abisme.

La baixada cap al riu es fa molt divertida, fins que arribem al punt on l’any passat molts ens varem perdre durant 1 h. Aquest any no podia fallar res i així va ser! De pujada a castillejos recupero l’alé i arribem a Vilaplana amb 4h i 15 minuts. Menjem ràpid i obrim els bastons per afrontar la pujada cap a la Mussara. En aquest tram el meu company va una mica tocat de la panxa així que afluixem una mica.

Un cop amunt podem veure tota la costa i en aquest tram ens confirmen que s’ha retirat un corredor per problemes i que anem 4 i 5e, però encara quedaria molt com per fer-se il·lusions. A l’Albiol l’Albert es veu obligat a abandonar per lesió, una llàstima ja que anava molt bé! Tot plegat fa que ens col·loquem 3 i quart! L’Èric i jo anem fent les nostres quinieles. Uns km més tard ens enterem que han desqüalificat a un corredor per no dur el material, així que ens col·loquem 2 i 3, posició que del km 65 fins al 90  ja no s’alteraria.

A Mont Ral ens obliguen a fer un control de Material molt exigent, els hi ensenyo el pantaló llarg, paravents impermeable,polar, samarreta màniga llarga, buff, guants, frontal, tapping, piles, manta tèrmica, movil i alguna coseta més que ara no recordo.  En aquest punt, he de dir que cometo un error de logística ja que em deixo menjar i perdo algun sobre de magnesi. Mentre intento fer una petita mossegada a un entrepà sento: Daviiiiiiiiiiiid!!!!!! És l’Èric que em reclama enfurismat per seguir el nostre camí, és hora de plegar trastos empassar el bocata i seguir.

Entre Mont Ral i Capafonts començo a patir rampes molt severes que m’obliguen a parar en sec, el mal és tan gran que fa que em sigui impossible aixecar les cames més de 10 cm del terra. Pateixo i xisclo del dolor. No puc saltrar els arbres caiguts. Intento recuperar-me i segueixo, l’Èric es veu frenat així que al cap d’uns km decidim separar-nos per no perdre la 2º plaça de la General ja que jo segurament la perdria.

Un cop sol, em concentro en cada pas, intento evitar grans moviments i limito l’energia a donar petits passos, de tant en tant pateixo la paralització del cos, el que m’obliga a parar-me en sec, se que m’atarantaran, inclús penso en retirar-me.

La baixada a Capafonts em dona forces, poc a poc em vaig recuperant i mantinc un ritme lent, a les pujades se que ningú correrà així que relax, en les rectes intento trotar tot el que puc. Segurament el ritme que portava amb l’Èric em va donar un marge de 30 minuts respecte la resta de perseguidors, que van escurçant la diferència poc a poc però aguanto bé la pressió.

Quan cau la nit, em poso el frontal i ho veig tot una mica més clar, estic tranquil i se que arribaré, d’alguna forma la nit em fa pensar en altres coses i m’oblido de les rampes, tot d’una estic ja a 3km de meta, la cosa pinta bé i no tinc cap llum al darrera pel que em relaxo i m’ho començo a creure!!!

Entro a meta 3r a 20 minuts de l’Èric i a 6 del 4t, val a dir que només li treia 3 minuts al 4t però als últims km vaig fer la última apretada.

Agrair el suport de la dona que sense ella no hagués pogut acabar sense cap dubte, als pares del Miquel per l’entrepà de pernil, al Miquel i al Jose els felicito per fer primers per equips, a l’Èric també pel nivell que està demostrant aquest any, al Chema, el David, el Sergio, al Nergal Maquina pels progressos, al Albert Viñau per la seva dedicació i segur que em deixo a algú! Però en conjunt formem un bon grup Ultrapenjats.


Fins la propera amics.












viernes

Hivernal de Campdevànol 2015

Distància: 42KM
Desnivell positiu: 2.800m
Temps: 5h:17 minuts
Posició: 16 general/ 10 categoria.
------------------------------------------


Les muntanyes em transmeten l'energia que necessito i el contacte de cada pas amb la neu, el gel i l'aire em fan sentir viu, tot plegat em recorda el perquè de cada Km, de cada alé que em fa seguir el sender i lluitar amb la meva ment, còrrer per ser feliç, còrrer per simple plaer de fer-ho envoltat de natura, al meu territori.

La duresa dels desnivells em teletransporta a un altre mòn, l'aire gèlid i la sensació de perill fa que tot allò material i superflu es quedi al servei de guarda-roba, amb mí porto l'essencial per sobreviure els 42km. 

L'avituallament, és el punt on l'aigua, el codony, el plàtan o el fuet es converteixen en l'essencial, amb les mans suades i brutes agafes el menyar,  omples el bidó d'aigua i continues
corrent fins a creuar la catifa vermella de la població de Campdevànol, 

                                                                                            David Neila 



La Hivernal de Campdevànol, una Marató de Muntanya en estat pur, amb potents desnivells on el factor meteo juga un paper clau, fins i tot m’atreviria a xifrar-lo un 50% mentre que l’altre meitat queda a les cames de cadascú.

A les 8 del matí prenem sortida junt amb l’Èric, L’Isma, el Sergi, lluís, l’Albert i la resta de companys que també ens coneixem. El ritme de sortida és elevat i no triguem gaire a agafar distància respecte de la resta de competidors, sortir amb l’Èric em dóna velocitat i aconsegueixo situar-me al grup capdavanter però pensant ja en l’estratègia de cursa.

Com deia, L’Èric m’ajuda a mantenir un ritme força elevat, però tenint en compte que vaig carregat amb motxilla i que aquesta cursa té al voltant de 2.800m de desnivell positiu, decideixo guardar-me i reduïr el ritme de pujada.

M’adelanten fins a 5 o 6 corredors que apreten ben fort a la pujada, jo segueixo amb la meva estratègia de mantenir un ritme lent però segur per tal d’apretar a partir del km 30 on ja tot és baixada. Aquesta idea la vaig agafar l’any passat en aquesta mateixa cursa quan coincidint amb la Núria Picas fent tota l’ascensió, a la baixada s’ens va berenar a tots. Val a dir que l'any passat la meteo va ser extrema, amb tempesta  i molta neu.

Un cop assolim cota 2.000m el paisatge és espectacular, menys carregat de neu que l’any anterior, però sorprenentment tècnic i fresquet. En aquest tram coincideixo amb “El abuelo” que apreta ben fort a la pujada.

A banda i banda de la carena, les muntanyes em transmeten l'energia que necessito i el contacte de cada pas amb la neu, el gel i l'aire em fan sentir viu, tot plegat em recorda el perquè de tot plegat, còrrer per ser feliç, correr per simple plaer de fer-ho envoltat de natura, del teu territori.

Un cop fets els Cims de 2.000m, entre ells la covil, Costa pubilla, l'emperadora i el Pedrapicada, ja gairebé tot és baixada i començo a incrementar el ritme però sense arribar al 100% per tal d’evitar rampes ja que no havia portat les sals i només disposava d’un gel.

En pocs minuts, afago al corredor que tenia al davant, em paro molt poc al control, agafo fuet, codony, fruita ect.. i segueixo baixant, tinc a la vista a més corredors. És un moment una mica complicat perquè m’estic pixant, decideixo esperar a pixar quan trobi una pujada per no perdre gaire temps.

Seguidament, agafo a dos corredors més i el mateix. Tot seguit coincideixo amb un altre corredor, un tal Raul, el segueixo però no el vull passar encara perquè va força ràpid. Passats uns Km, decideixo adelaltar-lo just en una baixada molt bèstia, mantinc la posició, però el ritme que portem es literalment estratosfèric, adelantem plegats a un altre corredor.

Arribem a un control, m’obligo a agafar poca cosa i arrancar ràpid, ell fa el mateix, així que seguim plegats fins al següent control, aquí decideixo parar-me una mica més i recuperar, ell marxa i ja no el veuré més.

Finalment, els últims km els faig en solitari i a un bon ritme, miro enrere i no bé ningú així que començo a afluixar el ritme, cal pensar en tota la temporada que ens queda.

Arribo a meta amb 5h:17min, en posició 16 de la general/ 10é de la meva categoria, a 2,88 minuts del Raul i també de l’Èric i deixanta l’Abuelo a més d’un minut.

Molt content per tornar a la competició, però encara no em sento còmode a les pujades, pel que caldrà seguir millorant de cara a la propera.

Una organització de 10 sobre 10, em vaig sentir molt mimat, els avituallaments perfectes.

Agrair el suport del meu equip, Training Trail Team/dxtrems i felicitar al Albert, Isma, Sergi, Lluís i sobretot a l'etern company L'Èric!!

Fins aviat amics.












domingo

Ascensió al Taga

Altitud: 2.035m.
Sortida: Ribes de Freser: 900m
Desnivell + 1.100/ acumulat 2.200.
Distància: 14km
Temps anar i tornar:  Excursió: 5h//Trail: 1h30
Dificultad: Fàcil++










 El Taga es un dels cims més emblemàtics del Ripollès que cal fer al menys un cop a la vida. Està situat a la Serra Conivella tot quedant separada de la Serra Cavallera per la Portella d’Ogassa. Malgrat no ser una muntanya de gran altitud, es poden contemplar cims majestuosos com ara el Puigmal. La bellesa del seu cim, recobert de prats de pastura i la màgia de la seva història t’atrapa en un món on tot el que queda a la vall deixa de tenir importància per fer-te amo dels teus propis pensaments.

A camí d’una fàcil ascensió combinada amb un atractiu desnivell fa que aquest sigui un punt de referència per iniciar-se a la muntanya o per seguir entrenant Trail.

Deixant el cotxe a l’aparcament Ribes-Vila del cremallera, creuem la via i trobem un cartell on ens indica els diferents itineraris entre els quals trobem l’ascensió al Taga. Seguim el caminet per la font de Santa Caterina, i a la que podem trobem un  camí marcat que es comença a enfilar per l’esquerra. Val a dir que es el camí directe tot i que n’hi ha un altre que dona més volta, per tant cal estar atents en aquest punt. Més val preguntar si trobeu algú per allí.

El camí travessa grans forestes i s’endinsa per l’espessor dels grans arbres. Seguim fent SS fins a trobar un creuament de camins, aquí no hi ha dubte un cartell ens indica la direcció cap al Taga.

Un cop superat el bosc, els prats es fan evidents, tot i que encara no veiem el cim, en aquest punt els desnivells es fan notar i cal parar atenció a cada pas. Un cop pujem al darrer turonet, podem veure l’ultima pujada empinada que ens donarà accés a la gran creu que es troba al cim. Fotos de rigor i a fer l’entrepà prenent el sol arrecerats de la tempesta.









martes

Cursa de Muntanya de Gelida 2014

Posició: 2n clas.
Distància: 14km
Desnivell: 500m
Lloc: Gelida.

El  21 de setembre vaig còrrer a la primera edició de la cursa de muntanya de Gelida la qual, té com a objectiu, recaptar fons per la Assoc. Protectora de Gats de Carrer de Gelida. 



Pels que feu distància curta o us inicieu en aquest món us la recomano totalment, la organització de 10. El circuit estava molt ben marcat i en aquells punts confusos els voluntaris et deien cap a on tenies que tirar.


La sortida es fa a un ritme no gaire ràpid, els primers corredors es van posicionant, em col·loco 2n intentant seguir el ritme del Gerard Gil que no afluixa a les pujades, començo a notar la falta d'entrenament d'aquets últims 15 dies de descans després de la CCC, pel km 3 m'adelanta el Borja Castillo  que tampoc afluixa i segueix  un ritme fort per assolir el montcau on ens espera un petit refrigeri. En plena pujada veig a 3 corredors que em trepitjen els talons, així que no podré parar-me al avituallament. Corrent agafo el got de ISO i m'el prenc ràpid per començar el descens vertiginós. 

La baixada la vaig fer literalment volant entre trams molt pedregosos pero a l'hora correderos,  de lluny veig al Borja però no puc agafar-lo, ja només queda 1km i la cursa està decidida, vaig a fondo tot el rato a un mínim de 183 ppm.


Finalment entro a meta 3r de la General y 2n de la categoría senior.


David Neila Pérez


Ultra Trail Emmona 2014



Ultra Trail Emmona:


No abandonis, no et rendeixis mai, lluita pels teus morts,  ara ets a terra santa i  lliure per volar pels cims, per somriure als precipicis i per fer la cursa de la teva vida.

Que puc dir de la Ultra Emmona que no s'hagi dit, les cròniques es queden curtes per descriure la èpica que suposa pendre part en aquesta Ultra que requereix estar en unes condicions físiques i mentals perfectes.  Els amics i coneguts que durant tot el traçat van fer que la Emmona aparegués a cada racó de les nostres vides, dels nostres pensaments...  Ja res serà igual després d'Emmona... Una part nostre es quedarà per sempre en aquelles valls, en aquells cims indòmites.

A les 5 del matí em trobo amb el meu company d'equip, en Josep Cebrià per acabar de preparar l'estratègia a seguir. Aquest gran corredor va fer les delícies dels més agosarats! varem començar a un ritme molt elevat, de moment no veiem a cap de les estrelles i això era preocupant per mi perquè volia dir que anàvem follats.  Aquest ritme ens va permetre evitar possibles taps i guanyar una mica de marge pel que vindria.
 
 Passats 7 km ja ens passa l'Arnau Julià, així que començo a respirar tranquil però no del tot. A mesura que van passant els km, encarem el Puig Estela una mica més relaxats fins a assolir el cim de 2.017 metres d'altitud. Aquí comença la part més divertida de la cursa, la baixada cap a Pardines. Es tractava d’una baixada espectacular, com aquelles pel·lícules del beni hil on tothom surt rodolant muntanya avall. Un xou, tothom foten-se osties lights!

A pardines ens adelanta en Pau Vives i ja no el tornaríem a veure més. A partir d'aquí comença la part més psico de la cursa amb grans cims. primer pel coll de la marrana, on ja començo a notar els efectes de l'altitud, el meu ritme es veu ralentitzat i en Josep ha de reduir pistonada per no perdre-m! A Bastiments, no les tenia totes, anava amb mal de cap i marejat, el mateix al Pic de l'infern, on no tinc més remei que posar-me el mp3 per donar-me ànims a mi mateix, per motivar-me amb una rica melodia.  Però aquí no s'acabaria el patiment. La baixada a Núria va ser per mi molt dura, en Josep no afluixava i jo l’intentava seguir molt fatigat, quan de sobta ens passa en Jaume Folguera.

Un cop a Núria, entro en desànim en 34 posició, estic molt marejat i no tinc gana. Em trec la motxilla i m'assec a reflexionar... Han passat 48km m'ho he passat molt bé i no es sensat continuar corrent en aquest estat... Em trobo molt rallat, però penso que baixar amb el cremallera es un grandíssim pal! Em prenc un Ibuprofeno i sembla que el mareig comença a baixar, menjo una mica i encara no gaire convençut em cordo la motxilla i surto a fora on per sorpresa em trobo a L'Oriol, el Sergi Cuscó ( un professional de la muntanya i els Ultres) i en Jordi servint macarrons. Penso: que cabrons aquets m'han atrapat, però era el moment de dir adéu a les pors i seguir amb el repte! aquí es on realment comença la ULTRA TRAIL EMMONA. 

Comencem a encarar la part de Finestrelles i el Puigmal, cims magestuosos per tot arreu, grans crestes que ens permeten veure com va evolucionant la tempesta a las valls. em trobo recuperat i literalment volem pel Puigmal abans de la tempesta tot adelantant a uns quants corredors.

 La Baixada amb boira la fem a un ritme molt elevat, no parem ni un moment, en Josep va llençat i jo el segueixo. Abans del control de Fontalba ens parem a pixar en equip, menjem i seguim fins a Planoles. En aquest tram ens trobem al vell mig del camí una gran vaca que no es vol moure i comença a correr davant nostre pel sender sense apartar-se a un ritme lent, però en un tram aconseguim adelantar-la! es en aquest punt de la cursa, més corredero, que aprofitem per imprimir un gran ritme corrent molt depressa.

a Planoles ens trobem amb el Juan José i la Judit Lamas! bona senyal! recupero forces amb el suport de la Ruth i seguim jo i en josep cap al Refugi de Prats, Un tram molt calorós amb molta humitat. Baixant cap a Ribes cau la foscor i en el control aprofitem per menjar macarrons i entrepans. Lluna plena, sentim el remor de les vaques amagades per la foscor dels arbres, amb el llum del frontal captem els moviments dels ratolins, els ocells nocturns i les salamandres.

 Comencem l'ascensió cap al Tagà!!!! el ritme es constant i el desnivell també, Lluitem amb un noi Jove que després guanyaria en la seva categoria. El cim del Tagà no arriba mai, el vent i el fred fan que ens haguem de tapar i apretar les dents per evitar la hipotèrmia.

El descens del tagá es fa dur, les cames ja no responen i el llarg camí cap a meta  es va escurçant. De sopte ens trobem en Josep i jo corrent enmig de camps amb una herba crescuda i mullada, ideal per a una pel·lícula de terror, però més por ens fa no arribar a meta!! Finalment sortim del bosc  negre i veiem les primeres llums de Sant Joan! Creuem el pont i entrem a la Plaça amb un temps de 20hores i 12 minuts!

Competir per equips m’ha fet comprendre que un ha de renunciar a fer un temps millor i un altre que haurà d’apretar les dents ( aquest vaig ser jo), i la mostra de companyerisme va ser espectacular!!  L’esforç realitzat va ser una mostra de respecte i honor cap al meu company i li dono les gràcies. També agraeixo a tota la gent que ens ha seguit aquets dies i en especial a la Ruth pel suport mostrat abans, durant i després de la cursa.


Ara només cal dir Salut, i a gaudir del Pernil ens veiem a Chamonix!













David Neila Pérez









miércoles

Colaboración con Gran Trail Trangworld Aneto Posets

He llegado a un acuerdo con los organizadores del Gran Trail Trangworld Aneto Posets para realizar el vídeo oficial del gran trail de este año y así promocionar el evento para 2015 y llevar por primera vez un patrocinador en la camiseta, que será Trangworld.

Esta segunda edición no será fácil, no tiene nada que ver con un ultra normal... hay ríos helados que se deben cruzar, glaciares,rocas y sobretodo un terreno muy técnico donde correr es casi imposible y llegar a meta es una proeza titánica.

sábado

Cursa Muntanya Castell Olèrdola 2012


Cursa  de Muntanya del Castell d’Olèrdola 2012

Distancia: 14 km
Desniveles +: 460m
Tiempo: Oficial: 1:04:26
Posición: 1/200 Cat B

La Cursa de Muntanya del Castell D’Olèrdola se celebra anualmente en Moja, Olèrdola, un pueblo cercano a Vilafranca del Penedés. El año pasado con 1:10:15 quedé en segunda posición, era la primera carrera tras la recuperación de la lesión que me apartó de la montaña 3 meses. Este año sería distinto, con más de 1500km realizados i más de 90.000m de desniveles positivos en las piernas acumulados desde enero.
Las sensaciones durante toda la semana fueron muy buenas, largos entrenos de subidas en el Parc Natural de Collserola, cinco veces por semana y los sábados tiradas de 20 a 25 km, quizá no hice demasiados entrenos de velocidad en llano, pero en las subidas me sentía libre como un Jabalí. Creo que pasar el día y la noche antes de  carrera en la tierra donde crecí, pasear por las Viñas, arreglar el Jardín y contemplar los árboles bailando con el viento me dio fuerzas para la competición.

Una gran carrera, como siempre el ambiente de trailrunners inmejorable. Empiezo corriendo desde una buena posición pero sabiendo mis limitaciones en los inicios y en las rectas. Cuando la gente empieza a ir a más de 16, 18 km/h es poco creíble que mantengan ese ritmo por mucho tiempo y no hay que dejarse seducir por los profesionales que sí lo pueden hacer y se distancian de ti.
Una vez empiezan las subidas, los fuertes desniveles despiertan mis sentidos y rápidamente voy ganando posiciones, adelantando en subidas y en bajadas técnicas, por unos minutos me coloco detrás de un corredor para descansar y en poco tiempo retomo mi carrera adelantando y llevando el ritmo que  marca mi cuerpo. De nuevo otra ascensión más, otra subida llena de barro, con barrancos en los flancos, recupero, no miro atrás pero sé que alguien me sigue, sigo adelantando y en los últimos Km sprint final para poder dejar a Èric a 10 segundos por detrás.
Por último, Destacar la buena organización de carrera, la camiseta de regalo de este año algo austera y pocos sponsors, pero lo importante no son los regalos, sino que la organización Bttelbressol no se deja seducir por un mercado efímero que quiere hacer de la práctica del deporte un negocio.

Actualidad de Montaña y Carreras

Actualidad de Montaña y carreras